FOTOS | 50 anys amb el comerç de Sabadell: la metamorfosi comercial i urbanística de la ciutat

Per ningú és desconegut que Sabadell va ser reconeguda com a la Gran Manchester catalana durant molts anys. La indústria a la ciutat era la gran punta de llança, n’era el gran motor econòmic i marcava el ritme de creixement de la ciutat. Hi ha registres del segle XVII (1600) on consta que a Sabadell ja s’hi teixia i s’exportava roba, tot i que no és fins l’any 1838 quan s’inicia la indústria llanera i cotonera –més enllà del metall i la fusta–, amb la instal·lació de la primera màquina de vapor. Però fa poc més de trenta anys, l’any 1991, es van girar les tornes: per primera vegada i pel que fa a l’ocupació, el comerç i els serveis superaven la indústria, tal com recullen els registres de l’Idescat. El comerç guanyava el pols. Es dibuixava el nou tomb de Sabadell, una ciutat eminentment comercial i de serveis. Una ciutat que encara té una important petjada industrial, malgrat que el sector terciari s’ha coronat com a reina i senyora de l’economia sabadellenca.

Però d’on venim? Com floreix el comerç a la ciutat? Si ens remuntem dos segles enrere, malgrat el predomini de la nostra indústria, el comerç de Sabadell ja floria perquè hi confluïen dos grans camins. Abans de 1800 hi travessava el camí del nord: Barcelona-Manresa. El 1865, el camí de Rubí a Sentmenat, com recullen diferents registres històrics. El primer travessava Sabadell de nord a sud, és a dir de l’actual Creu de Barberà a la Creu Alta. La segona via és l’antic traçat de la carretera C-1413, de Molins de Rei a Caldes de Montbui i que travessava Sabadell pels seus carrers més cèntrics. Aquestes antigues vies es creuaven a Sabadell, on hi havia un mercat els dissabtes. I es va popularitzar: “Sabadell estava rodejat de pobles. Era un indret amb no només comerç sinó serveis: notaris, dentistes…”, exposa l’historiador sabadellenc Jaume Barberà. Així, de 1865 i fins a l’any 1975 les artèries més comercials eren al Centre, com ara la Rambla, Via Massagué, Fondo (actual carrer de Sant Cugat), plaça Marquilles, carrer dels Gitanos, Plaça del Mercat, carrer Escola Industrial, carrer de Les Valls, Plaça de l’Àngel i carrer de la Salut, que formaven un veritable eix de petites botigues.

Però el creixement demogràfic de la ciutat va anar acompanyat d’una profunda transformació urbanística que també va modificar el mapa comercial. També el 1950 agafava velocitat el carrer Major de la Creu Alta, quan començava a brollar Ca n’Oriac: tota la gent d’aquest barri, el primer extern de Sabadell creat a partir de la dècada del 1940, com també la gent de la Concòrdia, anava al Centre de Sabadell pel carrer Major, el que el va convertir en un carrer molt transitat. “A mitjans dels anys 1950, quan es va urbanitzar l’actual Francesc Layret, es podia passar en autobús, però a peu havíem de transitar el carrer Major”, recorda  Cristòbal Sancho, veí de la Concòria. “Era el principal del barri”, recorda Marià Brunet, veí del carrer Major. “Durant els anys cinquanta el carrer era el principal eix comercial del barri”. Des de botigues de reparació de televisions a una lleteria fins a bars, un ferrador de cavalls, cellers... Brunet sosté que el ritme comercial va decaure a finals dels anys vuitanta, una davallada que es va allargar fins a finals dels noranta, quan van tancar establiments com la lleteria. Ho va fer coincidint amb la inauguració de l’Eix Macià, als anys 1990. Alguns dels grans eixos comercials del Centre es van diluir. L’enderrocament de la Casa de la Caritat i el soterrament de la via del tren del Nord van obrir la porta a un nou traçat viari de la C-1413a, desplaçat cap a la ronda de Zamenhof i el carrer de Vilarrúbias.

D’altra banda, què passa 1975 que també ho canvia tot? Al 1973 se soterra el tren. Al 1975, es fa la Gran Via. Això fa que el carrer de Vilarrúbias i Zamenhof s’obrissin al comerç: amb el temps, aquests carrers van guanyar protagonisme i van prendre el relleu d’algunes de les antigues artèries comercials de la ciutat, el que va canviar la fesomia comercial del Centre. “El trànsit al carrer Salut abans del soterrament era de dues direccions, era l’entrada a Sabadell per la carretera de Caldes, passaven els cotxes i tots el autobusos. Tot aquest trànsit aleshores es va traslladar al carrer Vilarrubias”, recorda Teresa Hermida, veïna del carrer de la Salut i filla d’una comerciant del carrer.

A banda del carrer Salut, desapareixia l’eclosió comercial a altres carrers eminentment comercials com ara Fondo (Sant Cugat), o el carrer Major. “Hi havia absolutament de tot! Esparteries, graneries, venda de peces de tela, espardenyeries, una farmàcia, una bodega, carnisseries… Al carrer de la Salut hi havia una gran varietat de comerços per a les necessitats del dia a dia”, recorda Lluïsa Vila, veïna del carrer de les Valls, i Teresa Hermida, del carrer Salut. “Hi havia el pas a nivell del tren i, a més, el carrer Salut arribava fins a Caldes. Amb el soterrament, va perdre molta força comercial”, recorda Jaume Marco, veí i president de l’associació de veïns de la Creu Alta.

Nous hàbits i el primer supermercat

A banda dels canvis urbanístics, van arribar els canvis socials i tecnològics que van tenir un impacte directe al comerç. Abans de l’existència del frigorífic, la compra era del dia: el menjar era fresc, no es podia conservar. La nevera de gel permetia conservar l’aliment durant unes hores, però no pas durant diversos dies: “La gent comprava blocs de gel al carrer, quan hi passava el venedor, i això permetia conservar unes hores l’aliment”, recorda Pepita Garcia, veïna de Covadonga. “Quan el camió passava de llarg i el perdíem, la meva mare em feia anar a una fàbrica de gel al costat de l’antiga plaça Marcet. La barra de gel costava un bitllet de cinc pessetes”, recorda Maria Cèlia Hermida, veïna del carrer de la Salut. Aleshores, els barris estaven plens de botigues de comestibles. A cada barri, pràcticament a cada carrer. Sabadell necessitava menjar i ho havia de fer cada dia. És el cas de la família Hermida: “La mare tenia una botiga als anys 1950, Comestibles Celia. La gent pagava de forma setmanal, quan es cobrava. I, de ben petita, em feia anar a reclamar el deute a aquells qui no pagaven”, recorda. “Anys més tard la va tancar i en va obrir una altra de retalls de roba”, diu. I és que allò d’una botiga a cada cantonada va afluixar: a la dècada del 1960, quan el frigorífic elèctric es popularitzar i arriba a les llars dels sabadellencs, tot canvia: els hàbits també. Ja no cal comprar cada dia. “Es van tancar moltes botigues de barri, ja no calia tanta oferta”, recorda Clara Quinta, veïna de la Creu Alta.

Altres canvis van fer també que la gent fes més vida a casa que no pas al carrer: cuines de butà (1960-1962) i, especialment, el televisor (1959-1960) i la rentadora (1960). Menys gent als carrers van provocar de forma indirecta la clausura de moltes petites botigues. I arriba aleshores el primer supermercat de Sabadell, que es va instal·lar a la Creu de Barberà: Superdescuentos 1, 2, 3, a l’actual carretera de Barcelona amb passeig d’Almogàvers, entre 1964 i 1965. Un eix comercial que als 80 ja enfrontava un nou repte: l’arribada dels primers centres comercials. El primer de l’Estat arriba al Vallès el 1980, el Baricentro. També obre El Corte Inglés a l’Eix Macià (1991) i eclosiona el Paddock (1993), o el Llac Center (1994). És aleshores quan el comerç tradicional comença a blindar-se fent pinya. Naixien així les primeres associacions de comerciants.

Des d’aleshores, els hàbits de consum, però, no han deixat de canviar. Vicent Borràs Català, investigador del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT) de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que la substitució dels mercats i les places pels hipermercats s’ha pogut contenir, en part, a les ciutats. El canvi més recent, però, va més enllà del lloc on es compra: també afecta la manera de fer-ho. “Ja no es fa tant la compra setmanal, sinó que es compra de manera més quotidiana, menys planificada i més improvisada”, assenyala. És un consum més individual i, sovint, més hedonista, en què la compra respon també al desig del moment i no només a la necessitat d’omplir el rebost per a tota la setmana.

La unió va fer la força

Davant els canvis socials i urbanístics, amb l'arribada de nous grans eixos i centres comercials que transformaven Sabadell, el comerç va entendre que, per defensar els seus interessos i mantenir viu el teixit comercial, calia sumar forces. Així van néixer les associacions de comerciants, però no totes ho van fer per les mateixes raons: al Centre, les associacions de comerciants van haver de fer un pas endavant davant els canvis que transformaven el mapa comercial de Sabadell. Als anys vuitanta, l’aparició de grans superfícies amenaçaven el comerç tradicional. La resposta va ser unir esforços i guanyar capacitat d’interlocució: el 4 de novembre del 1982 es va fundar la Federació de Comerciants del Centre de Sabadell, que el 2004 es convertiria en Sabadell Comerç Centre. 

A Ca n’Oriac, l’associacionisme comercial va néixer estretament vinculat a la construcció del barri i a la lluita veïnal. Des dels anys quaranta, els residents s’havien organitzat per aconseguir serveis bàsics com l’aigua, l’enllumenat i l’asfaltatge dels carrers. Molts comerciants també participaven en aquest moviment reivindicatiu, i aquesta unió va traslladar-se al comerç. El 24 de novembre del 1980 es va constituir l’Agrupació Comercial de l’Avinguda de Matadepera.