Van prohibir banderes, crits contra el règim i octavetes. Però hi van abundar banderes, crits contra el règim i octavetes.
El Festival Pobles d’Espanya, el 20 de juny de 1976, va ser l’acte cultural més important contra la dictadura celebrat a la ciutat. Segons les cròniques d’aleshores, unes 15.000 es van aplegar a l’estadi de la Creu Alta en la jornada de concerts de Lluís Llach, Enrique Morente, Oskorri, Labordeta, Al Tall, Morente, Uc i Elisa Serna. Eren músics representants de Catalunya, Aragó, Euskadi, Galícia, Castilla, Andalusia i País Valencià. Es va guardar un minut de silenci, segons la crònica del Diari, “pels morts en la lluita a favor de la democràcia i la llibertat” i, després, es va cantar La Internacional, himne del moviment obrer. Llach va cantar L’Estaca, Cal que neixin flors a cada instant, Damunt d’una terra, Cançó sense nom i Respont-me. Després, “un nou tema dedicat a la repressió sexual”, probablement Vell és tan bell, per acabar amb Ítaca. Un festival així seria difícil d’explicar, és clar, sense citar la Vaga general, quatre mesos abans, que va acabar amb la dimissió de l’alcalde Burrull.
“S’havien negociat uns acords amb la policia perquè permetés celebrar el festival. Però allò va ser imparable, va ser realment sensacional”, recorda l’historiador Jordi Serrano, aleshores militant de la Joventut Comunista de Catalunya. El Comitè Local de l’agrupació va encarregar-se de l’organització del festival, encara que el permís s’havia gestionat a través de Joan Molas, president de la Federació d’Associacions de Veïns. Un altre dels sabadellencs “fonamentals” per al festival va ser Isidre Elias Camprubí.
Les forces de l’ordre no s’esperaven el l’enrenou. “El Governador Civil havia deixat celebrar un míting a Terrassa o a la Faràndula per temptejar la capacitat de la convocatòria”, explica. Però, tot i que es va repartir propaganda per anunciar els concerts per tota Catalunya, era impensable un festival d’aquella magnitud.. “Es van superar les previsions, l’organització es va desbordar completament. Ara hi ha macrofestivals a tot arreu, però en aquell moment era inusual un equip de so al camp del Sabadell”, recorda Serrano. Malgrat l’ambient festiu, eren moments molt durs per l’antifranquisme, ressalta Serrano. “El franquisme encara torturava salvatgement”.
