La dissolució de la Unió Soviètica va ser un dels grans impactes mundials del final de la guerra freda. L’acceleració de les reformes per part de l’Alemanya Federal va ser espectacular. Per exemple, pocs mesos després de la caiguda del mur vaig visitar Berlín i gairebé no quedaven restes del vell mur. Amb tot, vaig poder veure un dels darrers vestigis del Checkpoint Charlie, al cor de Berlín. De fet, havia estat una porta entre les dues Alemanyes i ara ho era a la seva reconciliació, una anomalia pròpia de la guerra freda.
Europa encarava una certa relaxació i esperança davant d’un nou ordre sobrevingut, la unificació d’Alemanya. Amb la dissolució de la Unió Soviètica, els seus territoris es van reorganitzar en bona part a la nova Rússia i en altres països de l’antic àmbit soviètic. En aquella època la indústria pesant gaudia d’una certa benevolència al continent europeu. Ara bé, ja s’albirava que, en poques dècades, aquesta era de l’acer donaria pas a Europa a una indústria més fina de l’acer i els seus derivats.
Aquell final de segle, però, no només va redibuixar fronteres. També va deixar empremta a l’atmosfera. El col·lapse de bona part de la indústria pesant de l’antic bloc soviètic explica, en part, per què les emissions dels anys noranta semblaven contenir-se. A partir de les dades de l’organització Global Carbon Project, mirarem de desxifrar la complexitat de les emissions que aboquem al nostre “planeta blau”, o potser no tan blau.
Bona part de la història recent de les emissions a l’atmosfera té el punt de partida en els anys noranta. Era una petita guspira que avui s’ha fet massa gran. Entre 1990 i 2000 hi va haver una certa contenció pel que fa a les emissions a l’atmosfera. Aquesta contenció, però, no deixava de ser un miratge.
Més tard, les dades d’emissions confirmaven entre el 2000 i el 2005 un increment del 3% anual. Per tant, les emissions de CO2 abocades a l’atmosfera ja es mesuren en gigatones (Gt). Entre 1990 i 2000 les emissions van oscil·lar entre 22 i 25 Gt de CO2. Entre el 2000 i el 2005 van créixer fins a 30 Gt de CO2.
En poc temps, és fàcil que la temperatura continuï sent un factor clau per mantenir els ecosistemes del país. Per tant, la mitigació i l’adaptació esdevindran clau.
Al llarg del període 1990-2023 les emissions han crescut fins a superar les 37 Gt de CO2, i ho han fet en diverses etapes de creixement. Durant aquests anys hi ha hagut fets rellevants, com ara la dissolució de la Unió Soviètica, la crisi financera global del 2008 i la covid-19, que van frenar puntualment les emissions però no en van canviar la tendència.
Darrere d’aquestes xifres hi ha la feina de molts científics, i un d’ells és ben nostre. Per això aprofito aquesta tribuna per felicitar en Josep Canadell i Gili (Sabadell, 1961) per haver rebut el guardó Margalef d’enguany.
És investigador en cap del Centre de Ciències del Clima de l’Organització de Recerca Científica i Industrial de la Commonwealth (CSIRO), a Austràlia, i director executiu del Global Carbon Project, la mateixa xarxa de la qual surten les dades d’aquest article, una xarxa mundial de científics que estudia i integra el coneixement sobre els gasos amb efecte d’hivernacle per entendre l’evolució biogeoquímica de la Terra i com gestionar-la per mitigar el canvi climàtic.
Tornant a aquell Berlín del 1990, la caiguda del mur ens va ensenyar que allò que semblava etern pot caure en una sola nit. El mur que avui ens toca enderrocar és el de les emissions, i no tenim tres dècades més per fer-ho. Les dades del Global Carbon Project, amb la signatura d’un sabadellenc, ens diuen on som. Ara és la política i la ciutadania qui ha de decidir cap on volem anar.