Fa uns dies es va morir als 90 anys Xosé Manuel Beiras. Ha estat un polític, un pensador, un ideòleg, un polemista, un paio amb un gran sentit de l’humor i amb una cultura vastíssima. Tots els elogis que podem fer sempre es quedaran curts. Segurament ha estat el millor mestre en la política espanyola dels darrers 60 anys. I ho ha estat almenys de dues generacions. Un rara avis, en un país on la generositat i l’alegria són difícils de trobar a l’esquerra.
De fet, va existir una generació que no va tenir mestres; els que tenien eren per fugir corrents. El franquisme va fer una depuració de mestres d’escola i de professors universitaris implacable. Molts d’ells van ser substituïts per falangistes o franquistes pràcticament analfabets. Max Aub, quan torna de l’exili per fer una visita a Espanya, queda esgarrifat, tal com ho explica al seu llibre La gallina ciega, del 1969. Els professors universitaris i els polítics no van tenir mestres, i ells no han estat mestres. Han estat molt poc generosos. Han tingut una actitud arrogant i egoista. Amb molt poques excepcions, mai van tenir prou generositat per obrir pas als que venien darrere. S’acomiaden de manera trista. No deixen escola ni una obra que il·lumini les futures generacions.
En canvi, Beiras ha estat tot el contrari: un home compromès en cada moment dels seus 70 anys d’activisme. A més, tenia una gran capacitat d’anàlisi que es traduïa en accions polítiques audaces. Quan l’aventura política no sortia bé, era capaç de fer una cosa a la qual no estem acostumats: buscava el moment propici, amb molta gent i repercussió, i es feia una autocrítica. Quin gran polític! Quina gran persona!
El vaig conèixer perquè l’havíem convidat a fer una conferència de cloenda a les jornades de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) de l’any 2017. Realment va ser memorable. Després vam anar a dinar amb Xavier Domènech i Gerardo Pisarello, David Companyon i Montse López. Vam tenir un debat molt interessant a l’estil Beiras: contundent, sense eufemismes. Ho recordaré sempre.
Van passar els anys i el que signa aquestes notes li va demanar un pròleg al llibre Carta a un republicano español. La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron España (Bellaterra Edicions), publicat l’any 2021. Efectivament, es va llegir el totxo i va fer el pròleg, que considero que és una de les millors coses que m’han passat al llarg de la meva vida com a historiador. En llegir-lo ara, cinc anys després, els dubtes que expressava Beiras a algunes de les meves afirmacions, veig que tenia raó. És clar. Beiras escrivia amb un nivell intel·lectual brutal i amb un entusiasme quan la “Política” en majúscules apareix davant dels nostres ulls.
Us deixo amb algunes idees –màximes– de Beiras:
“Ser d’esquerres en la pràctica és ser capaç d’entregar temps de treball gratuït.”
Les esquerres han de tenir, a més, la seva arrel en les entitats de tota mena. Sense societat civil laica i d’esquerres, la transformació social és impossible.
Beiras feia, a més, una molt bona definició del que és un autèntic ciutadà: la generositat.
Sobre la situació d’avui al planeta Terra ens deia: “El sistema món és un enorme manicomi controlat per sàtrapes o sàdics”. I com més va, més anem a pitjor; s’ha estès la malaltia per tot arreu.
I una darrera: “Va sent hora que us prepareu per fer política en la semiclandestinitat”. Depèn de com vagin les coses, a la clandestinitat directament.
Adeu, company i amic Xosé Manuel Beiras.