Una vaga indefinida mai no és bona notícia, i menys encara quan afecta un servei tan essencial com la sanitat. Però abans de quedar-nos amb les conseqüències de les aturades, cal entendre per què s’ha arribat fins aquí. Els facultatius han convocat una vaga després d’una desena de jornades de mobilització sense aconseguir, segons denuncien, obrir una taula de negociació. Al Parc Taulí, les radiòlogues Marta Solà i Anna Marín ho expressen amb una barreja de cansament i indignació: estan fartes de no sentir-se escoltades.
Reclamen plantilles adequades a la demanda assistencial, jornades més curtes, descansos i la fi de les guàrdies de 24 hores. També demanen un conveni mèdic propi. Actualment, les seves condicions es negocien en un marc compartit amb moltes altres categories professionals de la sanitat.
És legítim que vulguin un espai en què discutir les particularitats de la seva feina i les responsabilitats que assumeixen. Cal escoltar-los. No es pot exigir als professionals que sostinguin indefinidament un sistema tensionat a força d’allargar jornades, acumular pacients i renunciar al descans. Això no vol dir, però, que la vaga no tingui un cost. Els pacients que esperen una intervenció o una prova diagnòstica no poden quedar al marge del conflicte. Els sindicats alerten que les llistes d’espera podrien créixer almenys un 30%. El Taulí és centre de referència de 400.000 persones i qualsevol endarreriment afegeix incertesa a persones que fa temps que esperen.