Més enllà del lament de la guerra perduda contra l’anglicisme opressor, que potser ja comença a fer-se pesat, m’agradaria aprofitar avui aquest espai per lamentar una guerra perduda molt abans, la del ritual, que es va perdre primer contra els panellets i les castanyes (i els moniatos, eterns oblidats), i després contra el Halloween dels collons.
No dic que hàgim de mantenir el decòrum cristià, i ara, només apunto que és una de les poques excuses que teníem per maquillar una mica el tabú de la mort. Vivim en un país ple d’eufemismes, i de la mort és una cosa que costa parlar-ne. Tots Sants podia ser un dia per recordar els nostres difunts, per estar-los agraïts i per sentir-ne l’escalfor, sense necessitat d’haver d’acabar a la macabritat aquesta del trick or treat o jo què sé. Devia ser bonic, un dia –dels catalans d’abans de les invasions, parlo, ni l’americana ni l’espanyola–, reunir-se la família sense cap altre propòsit que el de recordar qui la va crear, la família, qui la va unir. I ni castanyera ni històries. Potser sí que, sent novembre, alguna cosa dolça o de calent a la vora del foc podia venir de gust. Però ningú no s’ajuntava per menjar ni veure, m’agrada imaginar-me (molt menys per disfressar-se de vampir), sinó que era espontani. Un cop allà, venia de gust treure el moscatell o escalfar alguna cosa al foc. Abans ve el ritual. I quan dic “ritual” no vull dir una missa ni tan sols unes paraules en veu alta: simplement la connexió, el record, l’agraïment.
Jo miro de parar, cada u de novembre, i sense necessitat de muntar un altaret com els mexicans o com els antics, dedico un pensament a la gent que he estimat i que ja no hi són. Penso en com se sorprendrien, si em veiessin ara, després de tants anys, o potser no se sorprendrien gens.
Tots sabem que la festa divertida és l’americana. En part, per això s’ha imposat a la castanyada, que al seu temps es va imposar (la part pel tot) al dia dels difunts. I pensar en quina serà la següent, la que desbanqui el Halloween, no m’interessa gens, la veritat. Però les modes aniran anant i venint (potser tardaran segles a imposar-se, potser no ho acabaran de fer mai) que jo no serà per nostàlgia d’una cultura catalana perduda sinó per pura consciència de deute amb els meus difunts, que aprofitaré el festiu no per anar a buscar uns ullals de plàstic, no per anar a comprar castanyes a la paradeta de l’esplai (o no només, almenys), sinó per garantir als meus morts que encara se’ls pensa amb estima, que encara se’ls recorda amb amor.