L’alta velocitat ha estat durant dècades un motiu d’orgull a Espanya. Va vertebrar el país i demostrava que sabíem fer les coses bé. Avui, després de les tragèdies d’Adamuz i Urda, aquell orgull s’ha tenyit de tristesa i indignació. I és inevitable preguntar-se: què ens ha passat?
No pretenc explicar les causes d’uns accidents que encara s’investiguen. Seria una frivolitat. Però sí que vull parlar d’una realitat que va més enllà del ferrocarril: la colonització de l’administració i de les empreses públiques pels partits polítics. Una anomalia que hem acabat normalitzant.
Fa dècades que presidències, direccions i una infinitat de càrrecs de confiança es distribueixen amb criteris en què la fidelitat política pesa massa sovint més que el mèrit i la capacitat. No tots els nomenats són incompetents, evidentment. El problema és que el sistema premia agradar a qui nomena abans que respondre davant de qui paga i utilitza els serveis públics: la ciutadania.
Adif és una bona mostra del risc que comporta aquest model. Una infraestructura ferroviària no es pot gestionar a cop de titular, ni amb els terminis d’una campanya electoral. Requereix professionals independents, manteniment rigorós, inversions ben planificades i direccions capaces d’escoltar advertiments incòmodes. Perquè inaugurar una línia dona fotografies; conservar-la en condicions, poques.
A Urda s’investiga una cadena d’errors tècnics i humans. Cal determinar totes les responsabilitats, també les individuals. Però seria massa còmode quedar-se amb l’últim treballador que va prendre una decisió. Els sistemes de seguretat han d’estar preparats precisament perquè un error no acabi en catàstrofe. I garantir-ho és responsabilitat de qui organitza, dirigeix i governa.
Aquí és on apareix la nostra partitocràcia. Els d’avui assenyalen els d’ahir; els d’ahir exigeixen explicacions que no sempre van donar quan governaven. Entremig, uns professionals que mereixen respecte i uns ciutadans que reclamen una cosa tan elemental com poder confiar en el tren.
No n’hi ha prou amb canviar un ministre o un president d’empresa pública. Cal trencar les xarxes clientelars, reduir dràsticament el nombre d’assessors, seleccionar directius per mèrit i capacitat, perseguir la corrupció sense excepcions i limitar la permanència en els càrrecs polítics. Dos mandats haurien de ser suficients per servir, i no per instal·lar-se. Calen institucions que no depenguin de la necessitat d’agradar a un partit, sinó de la responsabilitat de servir la societat.
Perquè el problema no és només ferroviari. És un sistema polític sense voluntat de regenerar-se, que confon governar amb ocupar institucions i que dissuadeix qui voldria participar en política sense deure favors a ningú.
La millor manera de respectar les víctimes no és competir per repartir culpes, sinó impedir que una tragèdia torni a repetir-se. És lluitar contra l’actual degeneració. I això exigeix alguna cosa més difícil que una dimissió: assumir que l’administració no és patrimoni dels partits, sinó dels ciutadans. Potser per això gairebé ningú no vol començar per aquí.