Ha fracassat el prometatge entre en Banc de Sabadell i l’Ajuntament per a la creació conjunta d’un centre cultural a la plaça del Gas. Després de més d’un any de festeig (des de mitjan 2024) tenim ruptura, pactada, però sense futur. Tot i això, el príncep blau paga un dot (5M€), que més aviat sembla una indemnització per quedar bé. No obstant això, la princesa ho celebra com un èxit.
Josep Oliu ens va prometre que el centre “reflexionarà sobre el futur i estarà obert als moviments artístics, a la filosofia i al debat cultural”. I en una entrevista amb el Diari, l’alcaldessa, Marta Farrés, va sintetitzar la mateixa idea: “Tindrà una clau sabadellenca i serà un espai de diàleg, d’avantguarda, en moviment” (4-6-2025, DS). Ara potser l’Ajuntament farà foc nou amb els museus, però això es podia fer sense la inflació en la qual ens van dur durant un temps, fins que s’ha desinflat. Les presentacions del projecte al Teatre Principal no van ser en clau menor.
En plena OPA, el Banc va fer el gest de retornar la seu oficial a la plaça de Sant Roc i situar la seu (o una de les seus) de la Fundació del Banc a 150 metres. Consolidava un gest respecte a la ciutat i el país en un context d’OPA. La suma de Museu del Gas, com a iniciativa municipal ja en marxa, amb la ubicació de la Fundació, obria un pol interessant.
Un dels motius de la ruptura sembla que han estat els capítols matrimonials, els acords materials de la convivència. Cap fundació de cap banc està casada amb un ajuntament per tal d’actuar conjuntament com a família. Les mateixes dificultats jurídiques, llargament discutides, revelaven manifestament un impossible. No calia un any per saber-ho. Era més lògic haver exercit simplement de veïnat, cadascú a casa seva i sumar per comunitat de veïns. Al final ni això.
Les relacions de la ruptura, com en tota parella, són inescrutables i no coincidents, així doncs no hi entrem. Possiblement, també hi han pesat les disputes de família, com han formulat grups del ple en criticar la cessió d’un “espai públic” a una “entitat privada”. Massa primari i simple, perquè el Centre d’Esports (futbol), l’OAR Gràcia, SABA i tots els concessionaris d’aparcaments, CONSUM i els paradistes del Mercat usen espais públics i una part d’ells ho fan amb motivació de benefici. Escandalitzar-se d’un pacte amb el BS és força purità. Que la Fundació del BS hagués irradiat una política cultural pròpia era un element d’identitat de ciutat i de capitalitat, i més visible que el seu suport a Òpera, Simfònica, dels quals en seria un reforç.
Per un moment, a mig camí físic entre l’emplaçament de les Fundacions Arts i Bosch i Cardellach, va semblar que a la plaça del Gas podria haver-hi un centre tipus CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona). És a dir, que BS podria fer com CaixaBank i promoure un centre cultural ampli, com diversos són els de La Caixa. No serà. Les aigües han tornat al canal. Serà administració directa i municipal, sense societat civil, ni BS ni ningú d’altre.
Vull creure que Antoni Farrés no s’hauria deixat perdre la inicial declaració d’amor i que l’hauria portat a millor destí. Finalment, a causa d’aquesta impressió, no em val la satisfacció de Marta Farrés: sola, però amb el dot.
Ens hem quedat mudats i sense nuvi! I, mort el drac de qui parlava el BS, el noi ha quedat plantat per la princesa. Vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos. S’ha fos la idea d’un equipament que transcendia l’Ajuntament. Oliu afirmava que la implicació de Banc Sabadell era una realitat perquè el projecte “no és fer un museu”, sinó “un centre d’interrelació humana” i “un centre de cultura oberta” que expliqués quin és el camí futur de la cultura arreu del món i es convertís en un centre de debat (18-11-2024, DS). Doncs, finalment, només serà un equipament municipal. No hi haurà cap revulsiu amb la societat civil. Fa vint anys, Banc i Caixa Sabadell estaven més presents i visibles en el suport social. El Banc hi és encara, tot i que més distant i tapat, però no recuperarem els vells temps.