Aquest estiu serà recordat a Catalunya per les altes temperatures que han assolat el país, amb valors que fins ara no s’havien assolit mai –44 º C a Vinebre (Ribera d’Ebre) i els experts avisen que als 50 s’hi arribarà molt abans del que es podia preveure–, i pels incendis forestals cada vegada més virulents que les han acompanyades. Uns incendis anomenats de sisena generació, que vol dir que superen la capacitat d’extinció que tenen els bombers, que han topat, a més, amb un convidat inesperat que els ha complicat molt la feina i que amenaça de fer-los-la a partir d’ara cada cop més difícil: les cases construïdes al mig del bosc.
Què hi fan tantes urbanitzacions aixecades de qualsevol manera enmig de la massa forestal, sense franges de seguretat ni tallafocs i amb camins d’accés en molts casos impracticables? Qui va permetre fa temps que això es fes sense cap mena de mirament ni de control? Qui permet ara que moltes de les urbanitzacions incompleixin les normes de seguretat que els obliguen a tenir les esmentades franges de seguretat i els equipaments necessaris per poder fer front al foc? Perquè aquestes urbanitzacions resulta que s’han convertit en autèntics polvorins que, lluny de protegir l’entorn, alimenten els incendis i posen en risc la vida dels qui hi viuen i dels bombers que se la juguen per apagar uns focs cada vegada més potents i descontrolats.
El Vallès ha viscut el desastre en directe. L’incendi que a començament de juliol es va declarar al terme municipal de Sentmenat, i que després es va estendre en direcció a Castellar d’una banda i cap a Caldes de Montbui de l’altra, va tenir uns quants dies la població amb l’ai al cor. Les flames van obligar a desallotjar alguns nuclis habitats i a confinar la urbanització El Farell, de la vila termal de Caldes de Montbui, i van posar en risc els habitatges, que els bombers –que amb bon criteri prioritzen la seguretat de les persones– van advertir de la dificultat de protegir. Tot i així no se’n va cremar cap, a diferència del que sí que va passar en altres focs que en van engolir més d’un i de dos. Viure al mig de la naturalesa té el seu encant, però amb condicions, que són justament les que no compleixen la quantitat ingent d’urbanitzacions que han crescut com bolets arreu de Catalunya.
Moltes d’aquestes urbanitzacions es van edificar sense solta ni volta durant el franquisme, en què l’especulació urbanística va deixar el país sembrat de construccions que no complien cap norma ni disposaven dels serveis bàsics per viure-hi. Malgrat això, hi va haver gent que s’hi va instal·lar i que va convertir el xalet no en la segona residència, sinó en la residència habitual. Un fet que va complicar encara més les coses, perquè, un cop reinstaurada la democràcia, les administracions competents –sobretot Generalitat i ajuntaments–, lluny de posar-hi mà, es van limitar a regularitzar les situacions irregulars, però sense obligar els responsables a corregir les mancances que arrossegaven i que moltes ara continuen arrossegant. I el que és pitjor, i per molt que sembli mentida, en democràcia s’han acabat repetint els mateixos abusos. El Vallès mateix n’està ple d’aquests exemples que literalment han destrossat el territori.
Aquelles males pràctiques i aquella desídia, unit al progressiu despoblament del món rural i a l’abandonament dels conreus, s’han convertit avui a tot Catalunya en aliats perfectes per atiar uns incendis forestals cada vegada més desbocats i més complicats d’aturar. Ara ja és tard per revertir segons quines situacions, però s’hauria de ser a temps encara de corregir com a mínim les carències, si més no les principals, que han fet de les urbanitzacions disseminades entremig dels boscos del país un greu perill per a tothom.
