• Publicitat
  • Publicitat

    L’últim àpat al restaurant de la Mola, on es viuen coses excepcionals

    El periodista va fer-se un homenatge gastronòmic subvencionat
    Restaurant la Mola / G. PLANS
    Guillem Plans
    25 de gener de 2024

    En els darrers dies, molts periodistes s’han vist obligats a fer activitat física per primera vegada en els últims anys i han arribat a la Mola panteixant, completament extenuats, per explicar l’última hora del dramàtic tancament del restaurant. Han informat amb tots els ets i uts de la polèmica decisió de la Diputació de Barcelona i dels contraarguments de la família Gimferrer, 57 anys al capdavant del negoci. El resultat de la cobertura ha estat excel·lentíssim. Però cap reporter –i això que en el gremi hi ha molt mort de gana– ha estat capaç de persuadir el seu superior per, aprofitant el fet noticiable, aconseguir subvenció per a un autohomenatge gastronòmic de ca l’ample. En aquest cas, sí. Per això existeix aquesta crònica: l’últim àpat al restaurant de la Mola, 48 hores abans del tancament. 

    L’aspecte del restaurant el divendres al migdia és fantasmagòric. Estan parades totes les taules de fusta, amb els respectius bancs llargs per a emparellar desconeguts, però només n’hi ha dues ocupades. És un comiat amb regust d’intimitat: en aquest quadre, la llar de foc espetegant i la boira espessa de fora hi troben un encaix romàntic que ni fet d’encàrrec. Plou des de primera hora del matí i la Gemma, la propietària, m’havia avançat que no em preocupés per reservar. Res a veure amb l’atmosfera festiva, multitudinària i reivindicativa que predominarà durant tot el cap de setmana previ al tancament. 

    / G. PLANS

    A la carta, en liquidació, molts plats ja no hi són. Els que sí i que aconsegueixo retenir: graellada de verdures, espàrrecs, canelons, torrada amb anxoves, secret, conill, botifarra de bolets, patates i mongetes. Tot el que requereix escalfor està cuinat amb un forn Josper, que reté l’aroma deliciosa de brasa. És el mínim exigible a tot restaurant que està a més de dos quilòmetres de la civilització. 

    És la cuina catalana, honesta i sense pretensions que han fet sempre al restaurant, tal com m’explicarà el fill de la Gemma, l’Oriol Bernadí, mentre fem el tallat. 

    “El comiat és un moment bonic amb els clients, que molts són amics. Però és agre perquè es perdrà aquesta olor que em porta a casa. Les vivències passaran a formar part dels records. I no del present”, em dirà mentre empassa saliva. 

    Les racions són generoses. I una cosa està clara: no hi pot faltar el porró de vi ni l’allioli, imprescindibles en aquesta última experiència que busca capturar l’essència del lloc i del moment. De postres, músic o bé un tros de mató gros com una porció de l’Antàrtida, ben regat amb mel.

    / G. PLANS

    El restaurant ha treballat tota la vida amb negocis de proximitat, com la xarcuteria Sanmartí del Mercat Central de Sabadell, una del mercat de Badia o una fruiteria de Terrassa. La resta són petits proveïdors força especialitzats. “El que fem es pot trobar fàcilment a altres llocs, però aquí venem l’experiència”.

    Si d’una cosa farda Bernadí, que és de perfil humil, és dels cargols. “Oh! La recepta és nostra. Estan confitats amb oli. Hi ha gent a qui no li agrada la textura gelatinosa, però aquests sí que els agraden. Els agradaven, vull dir. Els trobaran a faltar”. Tot el que hi pugen, amb mules entre setmana, busquen que no es pugui malmetre durant el transport i que generi el mínim de residus possible. 

    / G. PLANS

    No és pas barat, el tiquet surt a gairebé 50 euros. Però ningú ha reclamat que ho hagi de ser un restaurant amb producte bo, tot i que senzill, al capdamunt d’una muntanya de 1.104 metres. Si vols menjar barat, transporta fins a dalt un entrepà de truita humit i lax i recull el paper de plata en acabar. 

    I a més, la tria final és un tiberi considerable: un secret dotat de la textura cruixent de brasa, tendre i saborós i de bon mastegar, gens estellós; una graellada de verdures que es desfà a la boca; un allioli a untar amb prudència; la pertinent llesca de pa torrat; el mel i mató antàrtic, que vaig atacar ferotgement sense pensar-m’ho i per això a la fotografia del reportatge sembla una tifarada d’au; i un porró de vi que baixa suau, a diferència de les galledes d’economia de guerra que serveixen a alguns restaurants rurals. És un Priorat de 14 graus. Tallat i xarrup d’orujo, que no van cobrar. 

    / G. PLANS

    Es fa tard i una desena de treballadors dinen junts, a quarts de cinc. Just abans han arribat els dos responsables de transportar les mules carregades de menjar pel camí dels Monjos. Ha estat el seu últim servei, ja no treballaran més al restaurant. “Tocarà reinventar-se. Això sí, buscaré alguna cosa a la natura. No em veig treballant enmig de Sabadell o Terrassa”, diu el Miquel, a qui el seu company l’espera per obrir-se una cervesa. 

    Al restaurant segur que hi passen coses excepcionals, complicades d’explicar. Com per exemple ser convidat a brindar en una taula de quatre on hi ha el Santi, un personatge de Terrassa que es fa dir ‘molero’ i que té la muntanya tatuada a l’avantbraç. “Hi vaig connectar. Necessitava un canvi a la meva vida, mental i físic, i hi pujo cada dia. Els divendres, a dinar. Soc de bon menjar i, sobretot, de bon beure!”, diu, tot afirmant que abans pesava 20 quilos més

    Santi ‘el molero’ ensenyant el tatuatge / NEBRIDI ARÓZTEGUI

    “Em va canviar la vida. Aquí he conegut moltíssima gent. Com que no hi ha Wifi, connecten les ànimes”, afegeix. Aficionat al futbol, recita la llista de personalitats a qui ha vist al restaurant: Xavi, Iniesta, Àxel Torres… Dies enrere, l’expresident Bartomeu.

    L’amistat entre el Santi i la resta de comensals va néixer al restaurant fa temps. Al costat hi té el Miguel i a davant, un matrimoni de l’Iran, des de fa poc resident a Barcelona, que ha devorat unes quantes carxofes. En anglès, expliquen que els agrada anar d’excursió i que els únics amics que tenen en tot el país els han fet en aquest restaurant. Gairebé no s’entenen, però riuen molt i beuen cava.

    Publicitat

    També et pot interessar

  • Publicitat
  • Diari de Sabadell, el diari de sempre, al servei dels sabadellencs i vallesans.
    Telèfon: 937 275 545

    Redacció: [email protected]

    Publicitat: [email protected]

    Administració i subscripcions: [email protected]

    Plaça de Ricard Simó Bach, 8. 08202 – Sabadell

    Clica aquí per descarregar-te el MEDIA KIT 2022

    Certificats per:
    Amb el suport de: