Després d’anys d’obres interminables precedides de comissions, estudis, pressupostos i invitació a la participació ciutadana per dotar de singularitat el Passeig de la Plaça Major, ves per on, en enretirar parcialment les tanques la sorpresa ha estat de total desencís.
I la pregunta obligada és qui assumeix un resultat com aquest davant els comerciants i ciutadans de tota condició que tan estoicament han suportat tota mena d’incomoditats? On han quedat les declaracions i promeses aparegudes a grans titulars, assegurant que el Passeig esdevindria singular?
Fa molts i molts anys, massa, que el centre històric de Sabadell pateix un tractament de degradació que no es mereix. No conec cap altra ciutat catalana ni petita ni gran, que tan deliberadament hagi anat empobrint el seu patrimoni històric com s’ha fet en la nostra. És cert que el nostre patrimoni no ha estat mai d’una gran riquesa arquitectònica, però era el que havíem heretat!
El cert és que des que es suprimí l’any 1960 el carrer Manresa per donar pas a una via que unís la Creu Alta amb La Creu de Barberà, el centre de Sabadell, de manera irreversible, ha sofert tota mena d’agressions i, encara més greu, un abandonament premeditat del perímetre històric.
En bona mesura, aquesta actuació ha estat la causant de tot el que ha succeït al cor de la ciutat. I és d’aquesta manera que, malauradament, podem contemplar com des del principi del Passeig Manresa —via desgraciada una vegada més—, fins al començament de la Rambla, les actuacions han anat de mal en pitjor, com demostra el sacrifici de la Plaça del Doctor Robert per soterrar-hi un pàrquing. Cal dir que no és que estigui en contra d’aquest pàrquing, però crec que, en aquest cas, va faltar voluntat i imaginació per preservar el més significatiu de la troballa. El mateix podem dir del Racó del Campanar amb l’exotisme de les seves palmeres, que per a alguns ciutadans ens recordaven les palmeres dels Jardinets, colpides, malauradament, per les glaçades.
I, retornant al Passeig, no oblidem l’enllosat en què s’hi encrostaren, a manera de mosaic romà, els dotze signes del zodíac, i l’aigua del sortidor en recordança de la font del primitiu mercat, tot vorejat d’alzines i pollancres que, tot fent ombra a la gent que deixava passar les hores asseguda als bancs, donaven acolliment i serenor amb la seva verdor. Certament no era cap cosa de l’altre món, però no deixava de tenir una personalitat ben nostra. Mentrestant, la circulació, com flux sanguini, fluïa a banda i banda. Més, ai las! quan es traslladà provisionalment el Mercat Central al Passeig, aquella actuació no fou altra cosa que un funest presagi de cara a l’esdevenidor.
Deixant de banda la història, cal centrant-nos en la més crua realitat:: un espai desolat i inhòspit a tota activitat lúdica. No s’hi val que, després de tantes penalitats, se’ns digui que la personalització del Passeig vindrà més tard. De quina personalització se’ns parla? Què se n’ha fet del concurs d’idees que es demanà a ciutadans i entitats competents? On ha anat a parar? De ben segur, arxivats a la paperera de l’Ajuntament.
D’aquesta manera, i no d’un altra, és com el casc antic de la ciutat (la nostra ciutat) ha anat esdevenint una mostra de com, amb còmplice premeditació, el cor de la ciutat ha estat tan mal tractat. No s’hi val a jugar amb el bé comú. Senyors regidors, Sabadell no s’ho mereix i els ciutadans encara menys.
És del tot incomprensible que, en l’era del disseny, es cometin tants errors irreversibles. I dic irreversibles perquè tot el que es faci, a partir d’ara, sobre aquesta superfície, de ben segur que esdevindrà un nyap. Tota obra ben feta necessita partir d’un projecte fermament avalat per uns tècnics o un artistes competents. Altrament, com molt bé pot succeir, sobre aquest terra tan anodí, tot el que s’intenti fer serà un afegitó rere un altre que no tindrà res a veure amb la unitat conceptual. Resultat: un dromedari, com col·loquialment dèiem els dissenyadors quan, espigolant diferents projectes, se’n feia un de sol. Això és el que pot passar; una altra cosa està per veure.
Després de tants anys de desencerts, m’agradaria saber quina ment maquiavèl.lica ens ha portat fins aquí, fins a convertir el centre històric de la ciutat en una mostra de com no s’ha de tractar un centre històric. Hi ha un adagi que diu: “A voltes amb un botó de mostra n’hi ha prou”. El nostre de botó és més gran que una roda de carro. Senyors d’urbanisme, patrimoni i cultura, espero que estiguin cofois de la seva obra, però sàpiguen que l’avaluació de la ciutadania els ha atorgat un suspens com una catedral.
No s’hi val, senyors de l’administració local, actuar d’aquesta manera. I no s’hi val perquè els que ens estimem la ciutat mereixem un altre respecte. Fet i fet, som els primers contribuents i, per tant, se’ns ha de tenir en compte. No demanem impossibles; demanem compliment i dignitat per damunt de tot.
“Tot el que es faci, a partir d’ara, sobre la superfície del Passeig, de ben segur que esdevindrà un nyap”
