El 6 de desembre, es va celebrar el 36è aniversari de la ratificació en referèndum de l’actual Constitució espanyola. És la segona constitució més duradora després de la de 1876, revocada per la dictadura de Primo de Rivera. El franquisme mai va redactar una constitució, tenint com a base les anomenades “leyes fundamentales del Estado”. Ara, passada més d’una generació, tot sembla indicar que la Constitució pateix la major crisi de la seva història.
Els elements que conformen l’actual crisi constitucional són diversos. D’una banda, molts dels drets constitucionals s’incompleixen sistemàticament (habitatge, treball, salut, etc.), i hi ha deures que no tothom compleix de la mateixa manera. Per exemple, els impostos no es paguen de la mateixa manera i progressivitat: un mileurista paga el mateix percentatge que els dividends milionaris fruit d’accions d’empreses. I les grans empreses paguen de promig entre el 3% i el 7% dels seus beneficis, quan autònoms i pimes paguen més del 20% real. També cal comptar que part de Catalunya (partits polítics i població) ja s’ha desentès d’Espanya i de la Constitució. Les noves lleis que aprova el PP amb la seva majoria absoluta estan buidant de competències a les comunitats autònomes, pervertint el sentit de la Constitució.
Tampoc es pot obviar la crisi de la monarquia, salvada en el darrer moment per l’abdicació de Joan Carles I. De fet, la monarquia encara manté privilegis difícils d’entendre, com la inviolabilitat del rei (pot cometre lliurement qualsevol delicte) o la prioritat dels homes per damunt de les dones per ser rei. I millor no parlar de la infanta Cristina i els seus problemes judicials. La separació pròpia dels tres poders de l’estat modern (legislatiu, executiu i judicial) ja no es compleix, amb un Tribunal Constitucional i un Consell General del Poder Judicial completament plegats a les ordres del govern de Rajoy.
L’actual crisi política té molt a veure amb una Constitució anticuada i inadaptada als nous temps. Conté un article -el 8- que dóna una importància a l’exèrcit com a “defensor de la integritat territorial i de l’ordre constitucional”. Aquest article és gairebé calcat a l’article 37 de la “Ley Orgánica del Estado” de 1967, en ple franquisme. I de la pròpia Constitució surten lleis gens adequades a la realitat actual, com un Senat car i inútil, o una llei electoral injusta perquè a Sòria n’hi ha prou amb 17.000 vots per treure un diputat, mentre que a Barcelona o Madrid calen més de 85.000 vots. També les lleis que regulen els partits polítics no funcionen, com tristament es demostra cada dia.
Certament, la Constitució espanyola necessita d’una profunda reforma o, inclús, d’una nova constitució. No podem oblidar que l’actual Constitució va ser redactada sota la vigilància d’un exèrcit i uns poders econòmics temerosos de perdre privilegis. A més, el 70% de l’actual ciutadania espanyola no va poder votar la Constitució al 1978 per no haver nascut o per no tenir encara 18 anys.
Calen tres cinquenes parts del Congrés i del Senat per reformar la Constitució. Això significa que avui cal la col·laboració del PP. Però el PP es nega a tocar una coma de la Constitució, còmode amb el seus preceptes i defectes, i també amb els seus incompliments palmaris. El PSOE proposa reformar-la però no concreta res, possiblement fruit dels seus complexos i d’una molt preocupant buidor d’idees progressistes. I comencen a sortir veus que reclamen una nova constitució. Sigui nova o reformada, la Constitució necessita canviar en quatre eixos claus: drets, deures i igualtat en el seu compliment; ordre socioeconòmic; àmbit polític; i àmbit territorial. I cal fer-ho sense tabús, inclosa la forma de govern, sigui monarquia o república.
D’aquí a un any hi haurà eleccions generals, i si el PP i UPyD no arriben als 140 diputats, no podran impedir la reforma constitucional. La clau la tindrà el PSOE, que haurà de triar entre servir el país o suïcidar-se definitivament.
“L’actual crisi política té molt a veure amb una Constitució anticuada i inadaptada als nous temps”
