Dèiem dies enrere que l’única manera d’anar endavant era fent les coses bé. Òbviament “fer les coses bé” és una expressió ambigua i que cadascú pot entendre com vol. Per Unió Democràtica fer les coses bé significa fer-les des del diàleg i perseverar tant com faci falta en la voluntat de dialogar. També significa que cada passa que es doni ha de comptar amb el suport majoritari de la societat catalana, i que s’ha de tenir molta cura sempre per enfortir la cohesió social, per no dividir el país i per evitar actuacions precipitades i unilaterals que no reconeixeria ningú. Per a Unió, per exemple, qualsevol que sigui el futur que els catalans desitgem per al nostre país, mai no ha de comportar que deixem Europa, perquè nosaltres som una històrica nació d’Europa i perquè Europa, no cal dir-ho, és i sempre serà casa nostra.
Per això, per responsabilitat, encara que no sigui un discurs agraït ni amable de sentir, també hem de fer sentir la nostra veu davant tot allò que considerem que no es fa bé. I ara com ara, si alguna cosa pot posar en perill la nostra capacitat de decidir el nostre futur és la impaciència, la precipitació i el xoc de trens.
No fa gaire, en una conferència a Barcelona, Andoni Ortuza, president del Partit Nacionalista Basc, va comentar una frase de Xabier Arzallus que em va cridar l’atenció. I és que Arzallus, amb la seva claredat i murrieria habitual, va preguntar el següent: “ ¿sabeu per què la llegenda de David i Goliat ha perviscut durant tants i tants segles en la memòria col·lectiva? Doncs senzillament perquè en tres mil anys només ha passat una vegada. Els Davids no acostumen a enderrocar els Goliats”. No cal dir que el veterà dirigent nacionalista basc feia referència a la situaciód’Euskadi i a l’estratègia que el PNB havia decidit seguir, però el cert és que també el president Mas s’ha referit en alguna ocasió als mateixos personatges bíblics, reconeixent que David va ser excepcionalment hàbil per no morir esclafat pel gegant filisteu.
Sigui com sigui, aquesta reflexió també l’hauríem de transportar a Catalunya. Ja és bo emmirallar-nos amb el Quebec o amb Escòcia –nacions que han sabut ser perseverants i ser capaces de votar acordadament sobre el seu futur— però també seria bo i profitós que ens emmiralléssim amb el nacionalisme basc. Ni que sigui perquè uns i altres vivim a l’Estat Espanyol i no al Canadà o el Regne Unit. Tots sabem que el concert basc és avui per avui el gran tret diferencial entre bascos i catalans, però la seva consecució per a Catalunya alleugeriria moltes de les tensions actuals. Aquest hauria de ser un dels camins a seguir. Des d’Unió defensem un catalanisme que, sense cap renúncia, pugui avançar pel camí d’una major sobirania política i fiscal per a la nostra nació. I això significa que el nostre catalanisme no és de confrontació sinó de progrés; no és del “tot o res” a qualsevol preu, sinó un catalanisme reivindicatiu, que, de la mateixa manera que no vol imposar terminis inassolibles, tampoc no accepta que d’altres posin topalls d’antuvi als nostres objectius.
Espanya, els poders de l’Estat i els diferents governs que s’han anat alternant, cap d’ells no ha sabut llegir ni entendre el que està passant a Catalunya, ni tampoc saben interpretar ni tenen idea de com resoldre el “problema catalán”. Caldrà anar-ho explicant, però en farem més via i ens en sortirem millor si, en comptes d’anar al xoc de trens, hi anem per la via d’una cohesió social catalana enfortida i refermada en els nostres objectius nacionals.
Certament, a aquestes alçades ja no es tracta de reinterpretar l’estat autonòmic, que ja va quedar fet miques amb la sentència del Constitucional, sinó de trobar la fórmula consensuada que ens permeti aspirar al màxim autogovern i a la deguda administració dels nostres recursos. Hem de trobar el mecanisme que consagri la llibertat de Catalunya, l’entesa amb Espanya i el progrés de tots plegats dintre de la Unió Europea. Per a nosaltres, aquesta fórmula és la incorporació d’una nova disposició addicional a la Constitució, que reconegui el caràcter nacional de Catalunya, que garanteixi un sistema de finançament similar al concert i que blindi els nostres trets culturals i especialment la llengua i l’ensenyament. Aquesta fórmula, que és la que ha permès articular el reconeixement del País Basc i Navarra, permetria garantir el nostre autogovern i el degut finançament del país i, òbviament, hauria de ser votada i acceptada pels ciutadans de Catalunya.
“ Hem de trobar el mecanisme que consagri la llibertat de Catalunya, l’entesa amb Espanya i el progrés de tots plegats dintre de la Unió Europea”
