Com acostuma a passar, les eleccions al Parlament de Catalunya han donat uns resultats diabòlics. I com sempre, tothom diu haver guanyat i ningú reconeix haver perdut. Tot i així, molt possiblement aquests resultats dibuixin un paisatge amb algunes novetats.
La primera certesa és que Catalunya està composada -que no dividida- per tres blocs: els independentistes, que freguen el 50%. L’espanyolisme recalcitrant -PP i Ciutadans- es queda amb el 26%, mentre que demanen un canvi en la relació entre Catalunya i Espanya prop del 23%. Cal notar que s’equivocarà qui sumi el PSC, Catalunya sí que es Pot i Unió Democràtica a les files de l’anti-independentisme. Aquests partits i coalicions no defensen el mateix que PP i Ciutadans, immobilistes que neguen que Catalunya és una nació, i que reformarien la Constitució només per reduir competències a Catalunya. Ara bé, el PSC té el problema d’un PSOE que parla de federalisme, però que s’ubica majoritàriament al mateix espai que el PP i Ciutadans.
Ha quedat clar que l’independentisme -sumant Junts pel Sí i CUP- ha guanyat les eleccions, però no arriba al 50% dels vots. Això inhabilita l’independentisme per tirar pel dret. De fet, l’independentisme necessitaria entre 300.000 i 500.000 vots més per poder proclamar la independència de Catalunya. Però hi ha una realitat amagada entremig dels resultats: el 74% dels votants han optat per partits i coalicions que volen canviar l’actual relació entre Catalunya i Espanya. Inclús la majoria d’aquesta gent és partidària d’un referèndum d’autodeterminació. Així doncs, la majoria de la ciutadania de Catalunya no comparteix les tesis del PP i de Ciutadans. Per tant, aquests dos partits -i el PSOE- tenen un greu problema de cara a les properes eleccions generals.
Aquesta realitat ve acompanyada de l’estrellada de populars i socialistes, teòricament els dos principals partits espanyols. Sumen només el 21% dels vots, convertint-se en residuals i molt minoritaris a Catalunya. En aquest context, el principal objectiu dels partits polítics espanyols hauria de consistir en recuperar Catalunya i a la majoria de catalanes i catalans. Però per fer-ho cal generositat, empatia i comprensió. Malauradament, tot sembla indicar que el proper govern espanyol no farà res d’això, continuant amb l’encastellament contraproduent dut fins ara pel govern de Rajoy. No s’adonen que continuant així conseguiran que l’independentisme obtingui ben aviat els centenars de milers de seguidors que necessita.
S’estan sobrevalorant els resultats de Ciutadans: un partit que no arriba al 18% dels vots i que té 25 escons pels 62 del guanyador no és alternativa de res. I com a proposta de país només parla de recentralitzar i espanyolitzar Catalunya. Així, poc marge de creixement té. La coalició d’ICV-EUiA amb Podemos s’ha estavellat, posant en dificultat a la formació de Pablo Iglesias de cara a les eleccions generals. D’optar a ser la primera, ara Podemos haurà de maldar per no ser la quarta força parlamentària espanyola. Això sí, com a mínim reconeixen que cal un referèndum català d’autodeterminació. Malauradament, ni guanyaran ni governaran.
En darrer lloc, queda la qüestió del proper govern de la Generalitat. La CUP té la clau, rebutjant d’entrada Artur Mas. Corre per alguns sectors la possibilitat de fer Carme Forcadell presidenta, en clau més aviat honorífica, posant Mas de conseller en cap i Junqueras de vicepresident. I també queda pendent què farà el nou govern. S’esperarà als resultats de les eleccions generals o tirarà endavant el seu “full de ruta” cap a la independència? Si corre, s’equivocarà. Si espera, s’aguanta i es dedica a posar ordre al país, possiblement a mitjà termini se’n sortirà. Artur Mas, com els gats, sembla tenir set vides: evita un daltabaix històric de CDC fent una llista conjunta amb ERC, a la que situa constantment en mal lloc. De fet, ERC té avui menys escons que els 30 o més que hauria tret presentant-se en solitari. Curiosa paradoxa: ERC paga la caiguda de CDC.
Corre per alguns sectors la possibilitat de fer Forcadell presidenta, Mas de conseller en cap i Junqueras de vicepresident”
