Sovint el món polític viu llargues temporades d’inactivitat. Però a vegades s’accelera d’una forma increïble. En vuit dies hem viscut una gran acceleració dels móns polítics català i espanyol. Gairebé al darrer minut Catalunya té un nou president de la Generalitat. I la constitució del Congrés dels Diputats i del Senat després de les eleccions generals ha accelerat el temps polític espanyol.
El gran obstacle per la constitució d’una majoria de govern ha desaparegut. Artur Mas s’ha retirat, proposant Carles Puigdemont. No ens hauríem de creure històries de generositats ni d’assegurar la continuïtat del procés independentista. Mas s’aparta principalment perquè les enquestes ràpides en mans de CDC (“trackings”, en llenguatge tècnic) auguraven menys de 30 diputats si hi havia eleccions al març. I CDC en solitari, sense ERC, seria com a mínim la tercera força política després d’ERC i de la coalició d’esquerres En Comú (Podemos, ICV, EUiA i la gent d’Ada Colau). Mas ha plegat ara per no haver de plegar al març amb la càrrega d’una derrota enorme.
Però CDC ha fet pagar molt cara la cessió a la CUP, humiliant-la. És la factura més alta mai pagada en democràcia per un acord polític. Prendre’s venjances polítiques d’aquesta manera no són precisament cap nova forma de fer política, sinó la pitjor de les antigues formes.
El fet de tenir el nou govern català -novament de coalició-, accelerarà també el procés independentista. I, de retruc, accelerarà les reaccions de l’estat espanyol contra l’independentisme. Vista la incapacitat generalitzada, tornarem a veure un govern espanyol fent tot el possible per incrementar l’independentisme. I el propi sistema polític independentista, com ja ha demostrat sobradament, serà el principal desmobilitzador de l’independentisme social. Ben bé és el món a l’inrevès.
Les errades espanyoles parteixen d’una posició basada en la testosterona en lloc d’usar el diàleg i el seny. Qui hagi aconsellat al rei Felip VIè que no rebi a la presidenta del Parlament és més independentista que Carme Forcadell. A més, Forcadell representa 135 escons elegits per milions de catalanes i catalans. Negar-se a rebre-la és faltar al respecte a massa gent. Cal recordar que el divendres 24 de juny de 2005 el rei Joan Carles va rebre a la presidenta del parlament basc -del PNB- per portar-li la investidura de Juan José Ibarretxe. Val a dir que venia d’unes eleccions “plebiscitàries” sobre el “pla Ibarretxe” (parcialment independentista), que havia estat rebutjat al Congrés dels Diputats mesos abans. El mateix es pot dir de la ràpida reacció del govern espanyol contra la fórmula de promesa del càrrec del nou president català. Si es miressin més les coses, veurien que no hi ha res a fer: el Tribunal Constitucional (quan no era una sucursal del PP) ja va dictaminar fa molts anys sobre les fórmules a pronunciar per prometre càrrecs públics.
A Madrid les coses també s’han accelerat. El PSOE presenta com a una victòria el fet d’assolir la presidència del Congrés dels Diputats. Però s’equivoca. Guanya Ciutadans que és qui fa la proposta, presentant-se com a equidistant entre PSOE i PP, confirmant que voldria un govern del PP. Guanya el PP perquè amb tres membres a una mesa de nou membres, pot pactar alternativament amb Ciutadans o PSOE sobre molts elements del Congrés. I perd novament el PSOE perquè s’ha posat en contra Podemos, dificultant qualsevol pacte ulterior. A més, en negar-se a que En Comú-Podem tingui grup parlamentari diferenciat de Podemos, el PSOE no només demostra que menysté el PSC (al que constantment ha impedit tenir grup propi al Congrés), sinó que confirma que el seu pretés federalisme és d’aparador, sense cap mena de convicció real.
Mentre, Rajoy no té pressa. Sap que si hi ha noves eleccions millorarà resultats, com Podemos. I Ciutadans i PSOE caurien en raó del vot útil. I el PSOE es debat entre morir o suïcidar-se. Morir són noves eleccions, suïcidar-se és permetre un nou govern de Rajoy.
“Artur Mas ha plegat ara per no haver de plegar al març amb la càrrega d’una derrota enorme”
