Per fi tenim Govern de la Generalitat. La nova consellera és Meritxell Ruiz que, tot i que prové dels escindits d’UDC, ho és en un marc de govern derivat d’un pacte de CDC amb ERC i amb el suport extern de la CUP. Per tant podem deduir que si des de l’Ajuntament de Sabadell es fan propostes raonables el Departament d’Ensenyament podria ser molt receptiu. Caldria que Joan Berlanga, com a regidor d’educació construeixi un pacte ciutadà amb CDC, ERC, CUP UxC i GS per tal de proposar a la nova consellera un canvi radical en les ambicions de les polítiques educatives de casa nostra.
Crec que ha mancat ambició en les polítiques educatives en els darrers 20 anys. D’entrada per poder parlar d’aquests temes trobo a faltar dades sobre el fracàs escolar. Hauríem de tenir dades per cada escola i institut. Sense saber com de greu és el problema, és impossible proposar-ne solucions encara que siguin pal·liatives o parcials. A més, si no tenim dades de cada any, com podem saber si el problema s’agreuja o efectivament estem en el bon camí? Creiem que l’escola podria jugar un gran paper en les polítiques d’igualtat d’oportunitats -no només de reproducció de les desigualtats socials a la ciutat- si disposés dels recursos i polítiques necessàries.
Però anem al començament. Mai tants sabadellencs han estudiat ni mai tants sabadellencs han arribat a la Universitat. Tot i els evidents avenços en l’àmbit de l’educació a la ciutat, és evident però que tenim problemes greus. El problema més greu és que molts nois i noies no culminen l’ESO. A més, el fracàs té conseqüències en la personalitat del jove, ja que ”El fracàs escolar s’interioritza des de la individualitat en comptes d’assumir-lo com el resultat d’una resistència de classe, el procés es fa més solitari i més angoixant”. Una societat que accepta que el sistema públic d’ensenyament discrimini estructuralment una quarta part de la població és una societat que accepta la desigualtat com una condició necessària del nostre sistema de vida. La política hauria d’enfrontar aquest problema amb urgència per tal de promoure la igualtat d’oportunitats entre totes les persones.
A pesar de no tenir dades m’atreveixo a fer un diagnòstic, una part molt important del fracàs es centra en l’ensenyament públic i en determinades zones de la ciutat, aquelles amb nivells de renda més baixes. Tingui més o menys transcendència el que és segur és que en l’educació infantil i primària es poden detectar ja quins seran, amb molta certitud, els currículums escolars dels nostres alumnes. Cal, per tant, una gran inversió -si és necessari municipal- en l’educació primària, lloc on es generen els primers símptomes del fracàs posterior, tal i com demostren els estudis.
Proposo obrir una nova etapa amb l’objectiu de reduir cada any dos punts percentuals de fracàs escolar. En aquest sentit tenim un referent, el projecte pilot Font Rosella. Es va inventar i assajar per iniciativa municipal el que més tard coneixem com a immersió lingüística a Catalunya. Ni més ni menys. Doncs bé, podríem fer alguna cosa similar. En aquest sentit seria bo estudiar la municipalització de l’educació infantil i primària. proposant un projecte pilot al Departament d’Educació de creació de Patronat Municipal d’Educació -seguint el model de Barcelona- és a dir, apostar per la cogestió. L’objectiu el definiríem amb paraules de Marcel·lí Domingo -Ministre d’Instrucció Pública de la II República, “El mestre serà el primer ciutadà de la República”. (@jordi_serrano)
“Proposo obrir una nova etapa amb l’objectiu de reduir cada any dos punts percentuals de fracàs escolar”
