En aquesta escola a l’abast de tots que és la vida, un ha d’aprendre a heure-se-les amb si mateix, amb els altres i amb el context que li hagi correspost viure: el que va triar o el que li va tocar en sort.
A vegades un té la sensació que suspèn una i altra vegada en les proves que se li plantegen. Per sort, en altres vam sortir vencedors en allò al que ens hem enfrontat i que hem sabut encarar i gestionar. Aspirem a trobar-ne les claus perquè així pugui succeir amb certa fiabilitat. I són nombroses les veus procedents de diferents disciplines, tendències i llocs que coincideixen en una: l’acceptació de la realitat.
Quan un diu «acceptació», ràpidament ha d’aclarir que no està parlant de «resignació». En la seva comprensió comuna, aquesta té una connotació de fatalitat i immobilitat que, en canvi, l’acceptació no tindria. Aquesta implicaria una assumpció del que hi ha, com a base per poder reconèixer i dinamitzar les possibilitats latents.
Per això, una de les millors coses per manejar-se amb la vida és aprendre a dialogar amb la realitat. Sí; en lloc d’obstinar-se a negar les afirmacions de la vida o portar sistemàticament la contrària, l’actitud de qui dialoga amb ella és admetre-les a tràmit, és a dir, escoltar-les, atendre-les i contrastar-les amb les pròpies percepcions i perspectives.
Sí, perquè hi hagi diàleg i no només una successió de monòlegs, cal que reconeguem que el nostre interlocutor és vàlid, que té alguna cosa a dir i mereix ser escoltat. Perquè hi hagi diàleg cal una posició personal humil que admet que no ho sap tot de tot, que hi ha perspectives que se li escapen i que, per descomptat, hi ha experiències vitals desconegudes. Així com reconèixer que de vegades som presoners de les nostres pròpies exigències, aspiracions o desitjos que hem forjat al llarg dels anys, sigui per pròpia iniciativa o per influència de l’entorn.
Justifiquem com tenacitat el que a vegades és tossuderia; com empeny el que ratlla amb l’obstinació; com esperança el que és il·lusió; com perseverança el que és por al canvi. A vegades anem escassos d’aquest saníssim exercici de posar els peus a terra, donar nom al que succeeix per difícil o dolorós que ens resulti, i admetre que la realitat ens està demanant a crits necessitat de canvi.
Per descomptat que a vegades el que cal és mantenir la tenacitat, l’esforç, l’esperança i la perseverança. Però el diàleg amb la realitat, admetre allò que la vida ens va mostrant, aturar-se a llegir els esdeveniments i el que ens diuen sobre nosaltres, ens ajudarà a discernir correctament si estem en una o altra postura, si hem de mantenir-nos o hem de redefinir-nos.
Quan aquesta premissa no es compleix, quan no admetem que la realitat és un interlocutor vàlid, l’entesa, l’harmonia que es produeix entre veus dispars i fins dissonants, és tasca impossible. Caminarem a la grenya, barallats amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb l’entorn. El desplegament del nostre ésser quedarà molt minvat.
Descriu Daniel Innerarity en aquest suggerent text que és ‘l’Ètica de l’hospitalitat’, que hi ha «moments que es caracteritzen per oferir una constel·lació afortunada entre les circumstàncies objectives i les disposicions subjectives». Aquesta és una forma clara de diàleg amb la realitat. Es tracta de treballar allò que hom és i posicionar-se adequadament per aprofitar els vents propicis tant com per protegir-se dels agressius. Es tracta de saber modificar la ruta per, de vegades, garantir l’arribada a la destinació. Es tracta de no ser mai esclau de somnis propis ni aliens que fa temps van adquirir un cire de malson.
“Perquè hi hagi diàleg i no només una successió de monòlegs, cal que reconeguem que el nostre interlocutor té alguna cosa a dir i mereix ser escoltat”
