Ahir va fer 80 anys del cop d’estat feixista i avui 80 anys de l’inici de la revolució que va permetre aturar el cop a Catalunya. És potser un dels moments estel·lars de la història de Catalunya i de la seva avantguarda: la ciutat de Sabadell.
Després d’uns primers moments de confusió, ràpidament es van desenvolupat els esdeveniments en diverses direccions. Primer la ciutat es va fer càrrec de la situació d’ordre públic sense esperar a ningú. Es constitueix al Comitè de Defensa- Milícies Antifeixistes amb dues persones de la poderosa Federació Local de Sindicats, dues de la CNT, una de la UGT i dues dels partits d’esquerres. De fet el dia 21 de juliol la situació ja era clara. I un cop assegurada la legalitat aquí van anar a alliberar Barcelona ajudant en l’assalt de la Caserna de Sant Andreu de Palomar. S’instaura un “ordre revolucionari”. El Full Oficial deia: “Bisbes, militars facciosos i contrabandistes famèlics són a les acaballes del seu regnat”. Le autoritats locals deien: “Companys, prou sembrar el terror”. Andreu Nin, conseller de Justícia, era conscient de la gravetat d’aquests actes i escrivia aquells dies “una promesa de justícia contra dels qui pretenguin deshonrar, a propi risc, la revolució amb actes irresponsables”. La CNT-FAI locals condemnaven els actes violents de forma molt contundent.
En segon lloc, es van organitzar les primeres columnes per anar a combatre al front d’Aragó. Així doncs la gent amb més consciència política en pocs dies van marxar de la ciutat cap als fronts de guerra. Sabadell va quedar orfe d’aquelles persones que podien impedir l’acció de grups descontrolats que tant mal van fer a la causa de la revolució. Van anar al front la gent del POUM, CNT, PSUC, JSU, ERC i CRP. Formen part de la Columna Carles Marx, Columna 19 de juliol, Columna Casas Salas, Columna llibertat, Columna Serafí Espinós, Columna Macià-Companys, Columna Tierra y Libertad o Divisió Joaquim Maurín.
I tercer. Comencen les col·lectivitzacions, l’única experiència al món d’una revolució on els mitjans de producció no queden a mans de l’estat sinó en mans de la gent amb els seus Comitès Obrers. Es va produir el vell somni del moviment obrer local expressat per Jaume Viladoms que volia formar treballadors per tal que a les empreses no es necessitessin els amos! “Som nosaltres els treballadors els qui creem riquesa (…) som per tant nosaltres els qui hem de determinar-ne la distribució” deia les comunicacions oficials d’aquells dies. I també “Un lladre no és un revolucionari. Cal ser implacables i no perdonar-los”. Es fa un grandiós míting sindical per retornar a la feina on intervé Josep Moix. Al mes d’agost hi ha una votació per veure a quin sindicat s’adhereix la FLS, el resultat és 10.838 a la UGT i 956 a la CNT.
Es municipalitzen una part de serveis públics, serveis funeraris i espectacles públics: Teatre Euterpe, Camps, Cervantes, Principal Imperial. L’ajuntament confisca els locals de l’església catòlica en l’intent de preservar-los de l’acció del lumpen. I s’inicia la col·lectivització d’empreses de tots els rams: aigua, metall, construcció, flequers, barbers, fusters, etc. L’ajuntament posa un nou impost de cultura a les empreses col·lectivitzades per tal d’escolaritzar 4.000 nens. Els organismes de l’autogestió obrera són: l’assemblea general, el consell d’empresa i el comitè de control obrer. En algunes empreses l’amo continua ara com gerent. Paral·lelament es produeix la reestructuració de la indústria local per tal de fabricar material bèl·lic, a tal efecte es crea la Comissió d’Indústria de Guerra, sobretot, es clar del metall. Per exemple l’empresa Baciana i Sanahuja, passa de fabricar maquinària per la indústria tèxtil a fabricar Granades Krup, Granades Escoda i espoletes de projectil de canó en només sis setmanes. L‘empresa La Electricitat LESA fabrica obusos de ferro colat i alternadors. Fins i tot va tenir la visita del president Lluís Companys.
Les col·lectivitzacions van ser un gran èxit. De fet així ho corrobora Pere Gual Villalbí, ministre de Franco i el propi alcalde franquista José M. Marcet en les seves memòries “Mi ciudad y yo”, títol molt delatador de la seva mentalitat autoritària. Quan Baciana i Comadran, els amos, tornen li pregunten com està la fàbrica a Josep Droguet, un dels homes forts de l’empresa durant els tres darrers anys, els respon: “tot està com abans”. El mateix testimonià Jose Díez de LESA
La batalla que va impressionar el món, la primera avançada al món de la guerra contra el feixisme, va acabar ab una gran derrota. I vam començar a viure en una ciutat amb 47.000 habitants i 57.000 fitxes policíaques. No és un error i havia més fitxes que ciutadans, centenars en camps de concentració i camps de treball i més de 2000 empresonats. No era una ciutat era una presó on José M. Marcet es feia fotos amb els nazis com Hams Thompsen a la plaça Pi i Margall, actual plaça Sant Roc o amb Detlev Ehlers cap de les Joventuts Hitlerianes, mentre desenes de sabadellencs morien als camps de concentració nazis.
Que lluny van quedar aquells anys republicans on el publicava l’“Ideari cívic” de l’Ajuntament de Sabadell de l’any 1933 pels escolars: “Sigues conscient. Per això caldrà que pensis pel teu compte. Voldràs ésser un home civil i, per ésser-ho amb tots els atributs, esdevindràs un home polític disposat a servir la ciutat i la nació”.
