Quan s’apaguen les llums del Teatre Sant Vicenç, el públic ja aplaudeix. Sota una llum blanca, una estructura metàl·lica sosté els joves actors i actrius de l’obra Alcem la veu, ara convertits en repartidors de diari. Les camises de quadres, les boines i les cares lleugerament brutes traslladen el públic ràpidament a Nova York, concretament a principis del segle XX. Una època en la qual a la ciutat es reformulen les normes del periodisme i, al mateix temps, es viu un moment d’agitació social.
Un canvi en el funcionament de les retribucions econòmiques del diari afecta directament els repartidors novaiorquesos, amb una situació encara més precària. El repartidor més carismàtic és l’encarregat d’iniciar una vaga indefinida per reivindicar els drets dels repartidors. L’escenari es tenyeix de vermell per escenificar que la lluita entre el proletariat i la burgesia està a punt de començar. Al crit de “ningú comprarà diaris” inicien la vaga amb una cançó plena de ràbia i dirigint-se a un públic cada cop més sorprès per la destresa dels joves actors.
La rebel·lió contra el director del diari els costarà suor i llàgrimes. Les amenaces i la violència de les autoritats estan presents a l’escenari com a resposta a les queixes dels treballadors. Malgrat això, el col·lectiu de repartidors és cada cop més nombrós. “Que escolti el món, hem arribat!”, criden a ple pulmó determinats a lluitar pels seus drets. La força i l’entusiasme dels actors a cada número musical arriba al públic, que es desfà en aplaudiments després de cada cançó. Els repartidors han esdevingut les cares de la precarietat novaiorquesa de l’època.
Junts aconsegueixen fer trontollar els privilegis del director del diari, però també demostrar a la societat de finals del segle XIX que els drets dels treballadors no es toquen.
