[P.J. Armengou / Aleix Pujadas]
L’onada de calor i l’incendi del passat mes de juny a la Ribera d’Ebre (Tarragona) han encès les alarmes sobre l’estat dels boscos arreu de Catalunya. “Els nostres boscos estan molt abandonats”, es lamenta el sabadellenc Joan Real, director de l’Equip de Biologia de la Conservació de la Universitat de Barcelona, “manca fer una bona prevenció i no actuar només a reacció quan hi ha un incendi”.
El cap del parc de bombers de Sabadell, Martín Sanabria, es mostra preocupat per les altes temperatures i la poca pluviositat dels darrers mesos. “Els camps de conreu estan molt a prop dels boscos, és fàcil que amb la sega surtin guspires i s’encenguin”, avisa. En la mateixa línia, el cap operatiu dels ADF de Sabadell, Josep Hervás, assegura: “ens amoïna bastant que no plogui i si no es treballen els camps són un polvorí”.
A Sabadell, les masses forestals més properes són el boscos de Can Deu –en recuperació des de la ventada del 2014– i Ca n’Argelaguet, les zones forestals de Can Canyameres i Pedra Santa –a l’altra banda del Ripoll–, el bosc de Can Viver –darrera de Sant Quirze–; i el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac, que no limita directament amb Sabadell, però sí amb poblacions properes com Castellar o Matadepera. A més, és l’espai protegit més proper a la ciutat.
Boscos de gestió pública
Dividit per la carretera BV-1221, el Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac està gestionat per la Diputació de Barcelona i pertany a les comarques del Bages, el Moianès i el Vallès Occidental. Tot i que en el seu interior hi ha finques privades i existeixen urbanitzacions molt properes al parc; la responsabilitat principal de l’espai és de l’administració pública.
Amb 13.694 hectàrees de superfície, Sant Llorenç del Munt ha patit tres incendis en els darrers trenta anys, segons dades de la Generalitat,: el 1994 (0,93 km2), l’any 2000 (0,29 km2) i el més greu, el 2003 (31,46 km2). L’agost d’aquell any, el foc va cremar el 10% del parc i va deixar cinc morts d’una mateixa família en una masia de Sant Llorenç Savall.
Com en la majoria d’ocasions, el foc va iniciar-se per l’acció humana. El 2004 la Guàrdia Civil va arribar a detenir un veí de Sabadell, J. H. Ll., com a presumpte responsable de l’incendi, que va durar sis dies. Tot i això, moltes veus van criticar llavors –i encara ho fan ara– la manca de gestió preventiva de la Diputació.
Juntament amb les tasques d’informació i vigilància contra incendis, és responsabilitat de l’administració evitar el foc realitzant tallades selectives, neteja de camins i vorals o gestionant espais de pastures. En conversa amb el D.S., l’actual director del Parc Natural de Sant Llorenç, Àngel Miño, assegura que existeix un pla de prevenció i que aquest s’està complint.
“Estem fent tant tasques de prevenció com d’extinció, però hem de ser conscients que el risc zero no existeix. Si volguéssim que no hi hagués cap incendi hauríem de tallar tots els boscos. Hem de decidir quins boscos volem com a societat i hem d’assumir els riscos”, afirma Miño, “en qualsevol cas, s’ha de relativitzar el foc. El principal problema d’un incendi és que morin persones. Fora d’això, i del valor de conservació del bosc, el foc és un procés natural que pot tenir beneficis”.
En els darrers anys, una de les polítiques de prevenció d’incendis que s’ha seguit a boscos com el de Sant Llorenç, és tallar arbres i aprofitar-los per a la biomassa. En aquest sentit, experts com Joan Real consideren que la tala selectiva pot ser beneficiosa, però que sovint no es fa bé. “El problema del Parc Natural de Sant Llorenç i l’Obac és que s’estan tallant boscos centenaris per fer llenya i el que ens queda és un bosc de gran extensió però de baixa qualitat”, afirma el professor de la Universitat de Barcelona.
Real també denuncia que “en la majoria de tallades, el brancatge es queda in situ” i que “només es treu la fusta que dona diners”.Així, assegura, el bosc queda malmès i ple de trossos de troncs i branquillons que ajuden a la propagació del foc. En relació a això, el director del parc natural assegura que si no s’esmicolen més les branques de dimensions mitjanes, és “perquè es vol afavorir un clima d’humitat a les restes”. “S’està complint amb el tema de trencar i treure la fusta”, afegeix. Pel que fa a quins exemplars es tallen i quins no, Miño assegura que se segueixen criteris “conservacionistes i economicistes”, i que “totes les activitats forestals estan vetllades per l’administració”.
Els boscos privats
Al bosc de Can Deu tot està a punt per una nova temporada d’estiu, especialment després d’haver fet tres desbrossades durant l’any. El gerent del bosc, gestionat per l’EspaiNatura de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, Hilari Teixidó, adverteix que el risc d’incendi és elevat perquè “és un any sec, calorós i ha plogut molt poc”, sobretot comparant-ho amb l’any anterior, que va ser molt plujós.
A Sabadell també hi ha diversos propietaris forestals privats. El del bosc de Ca n’Argelaguet, Joan Argelaguet, considera que tenir-lo “és un problema perquè hi ha massa gent a la vora de les ciutats”. No és partidari de cobrar per l’accés, però sí que creu que les administracions s’haurien de corresponsabilitzar més d’aquests espais privats d’ús públic. N0 n’hi ha prou amb les subvencions. Cal conscienciació per part de tothom i facilitats des dels organismes públics.
