[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
He de confessar que jo era relativament optimista pel que fa a la sentència. Sens dubte, no havia calibrat adequadament l’abisme mental que separa, potser definitivament, la societat catalana de l’espanyola.
El codi penal d’un Estat no és un dogma de fe, sinó el resultat d’un acord social. No és un element estàtic, sinó evolutiu i interpretable. Després de la constitució, és el text legal que té un major component ètic, ja que tipifica allò que en una societat es considera un fet delictiu i el càstig que cal aplicar a qui el comet. Podríem dir, per tant, que defineix, per negació, els valors d’una societat.
Llegint editorials dels diaris editats a Catalunya i a Madrid l’endemà de la sentència, no sembla que parlin d’una mateixa realitat. Són, comptat i debatut, el mirall de les societats on es troben ubicades les seves redaccions.
El que des de Catalunya és vist com uns actes, més o menys afortunats, però de reivindicació política, des de Madrid és vist com un delicte punible amb presó. El que aquí es veu com desobediència civil pacífica, allà es veu com violència intimidatòria. El que aquí és una manifestació, allà és un tumult sediciós. Uns mateixos fets, dues visions contraposades.
Poden conviure harmoniosament en un mateix Estat dues societats amb un codi de valors tan dispar? Si no ens posem d’acord ni en el principi bàsic de què és un crim, com podem aspirar a construir projectes comuns més complexos?
A curt termini, qui té el monopoli de la força imposa la seva visió i els seus valors a l’altre. A mitjà termini, no obstant això, aquest equilibri artificial difícilment es pot mantenir sense costos enormes per ambdues parts. Ja ho estem veient. Com més aviat s’accepti una mediació internacional que possibiliti un diàleg per trobar una solució pactada al conflicte, menys costos econòmics, humans i sentimentals haurem d’assumir tots plegats. Prou patiment, prou repressió.
