[Per Ramon Rovira, Sotsdirector general de Comunicació i Relacions Institucionals de Banc Sabadell (2007-2017)]
La primera trobada amb el president Oliu va començar amb mal peu. Era l’estiu del 2007 i es recuperava d’una lesió al genoll que el tenia mig immobilitzat. Per una persona de la seva energia, devia ser el més pròxim a un càstig diví i no estava de gaire bon humor.
A l’esquerra, Josep Oliu, president del Banc Sabadell / CEDIDA
Em va dir que teníem deu minuts i em vaig afanyar per sintetitzar qui era i com veia la feina de director de Comunicació i de Relacions Institucionals a la qual optava. La trobada va durar més de dues hores i encara perquè la Montse el va avisar perquè feia tard a un dinar.
Des d’aquell dia i durant deu anys vaig tenir la sort de compartir amb en Pep Oliu i l’equip directiu del Sabadell el viatge més apassionant de la meva vida professional. Una dècada que va coincidir amb la llarga travessia de la crisi econòmica i que el president Oliu va saber convertir en oportunitat per fer del Sabadell el quart banc de l’Estat i una multinacional molt respectada en els cenacles financers internacionals.
Rebuscat entre el fel i la mel, l’amarg trasllat de la seu a Alacant l’octubre del 2017 va ser duríssim. Ningú va patir tant com ell, un sabadellenc de dits i fets, a l’hora de prendre una decisió que li va fer vessar alguna llàgrima però que a ensems era inevitable per salvar l’entitat. A l’altre platet, els èxits del banc, la consolidació global i, sobretot, l’alegria contagiosa, la hiperactivitat, la intel·ligència i la bonhomia d’en Pep, un excel·lent executiu i, sobretot, una bona persona.
