El 15 de febrer, però de fa 25 anys, moria el cantant i bluesman mallorquí Guillem d’Efak. Fou destacat membre de la nova cançó, tot i que no ha quedat en l’imaginari popular com si ho han fet Joan Manel Serrat o Maria del Mar Bonet.
Som l’any 1967 i Guillem d’Efak encara ni tan sols ha despuntat. Coneix qui serà una de les seves dones i ve a viure a Sabadell. Un fugaç i misteriós pas. Concretament, a la barriada de Can Puiggener. “Captivava tothom, amb aquella clapa de cabell blanc que tenia”, recorda Francesc Ventura. “Era un tio encisador, enamorava la gent”, recorda Salvador Fité, llavors director del Grup Palestra. És precisament la seva filla, Anna Fité, qui va començar a moure fils per rebatejar l’equipament cultural de Can Puiggener com a Biblioteca Guillem d’Efak. “A moltes ciutats catalanes, les biblioteques reben el nom de personalitats de la cultura”, explica Fité. “Així que a Sabadell també podria ser!”.
La idea brolla el 2015, coincidint amb els actes d’homenatge del Correllengua amb motiu dels 20 anys de la seva mort. Fité, de fet, ja ho va compartir amb tècnics de la Fundació Bosch i Cardellach, la qual proposava noms per possibles canvis en el nomenclàtor de la ciutat. També li va plantejar la idea a l’anterior regidoria de Cultura, Montserrat Chacón; i més recentment, a l’actual regidor Carles de la Rosa. “Sé que algun dia ho aconseguirem”, diu esperançada.
Justament al 2015 s’estrena el documental Guillem d’Efak i Sabadell, de la periodista Maria Manyosa. “Tot intent de recuperar la seva memòria és necessari”, explica Manyosa, sobre la possibilitat de rebatejar la biblioteca (ubicada a la plaça 1er de Maig), qui tampoc descarta que pugui ser un carrer al barri. “Allò necessari és que ocupi un lloc visible en l’Espai públic i l’imaginari col·lectiu”. I és que, com deia l’escriptora Gemma Ruiz, entrevistada dijous en aquestes pàgines, “tenim un deute amb la memòria”. Una altra veu que secunda la proposta és l’activista cultural Cesc Prat. “Com a sabadellenc d’adopció, es mereix tenir un espai de la ciutat que el recordi. I la biblioteca de Can Puiggener és un equipament ideal”.
Com a record personal, Prat rememora que el van operar dels ulls amb quatre anys. “I vaig estar uns dies amb els ulls tapats, així que els pares em posaven discos, entre els quals, els de d’Efak. Recordo especialment El dimoni Cucarell!”. Encara més: Seria una elegant manera de correspondre el poema Can Puigjaner, que va escriure i dedicar al barri que l’havia acollit. “A Can Puigjaner, quan se mor un vell, neixen tres infants, tan pobres com ell”. I que seria musicat pel seu gendre Joan Martorell, el 2005.
I ara, una postdata: Hem de posar nom les biblioteques Nord, Sud, i Ponent; que ara tenen el nom pelat?
Cartell del dissenyador sabadellenc Diego Muñoz, ‘Milvietnams’, amb motiu del Correllengua del 2015 / CEDIDA
