Argelagues va ser un fenomen editorial inesperat, però no injustificat: les narracions escrites per dones i sobre dones truquen a la porta. Ara, l’escriptora sabadellenca Gemma Ruiz presenta la seva segona novel·la, ‘Ca la Wenling’ (Proa).
Gemma Ruiz, dimarts a La Llar del Llibre / LLUÍS FRANCO
El seu enfocament recorda al de Montse Barderi, Sílvia Alcántara… Ja era hora! S’estan trencant els prejudicis contra la literatura feta per dones. No tots, perquè si mires la llista de més venuts encara estem en uns percentatges irrisoris. Però sí que s’hi troben més escriptores. I més editorials fan apostes per publicar dones. I només a Catalunya, també a l’estranger. És que és bastant absurd capar la meitat de les històries de la humanitat. On són les dones? Diu molt poc de la nostra història cultural.
El gran eix d’‘Argelagues’ era la memòria. La treballem bé? No, perquè no es conserva. No la tenim a cap lloc d’honor. Ara tenim la plaça de les Dones del Tèxtil, que abans es deia Marcet. Però quant temps ha hagut de passar? La memòria obrera no ha estat respectada. La memòria burgesa, sí. I si no crees espais d’explicació, d’honor, la memòria s’esvaeix molt de pressa. I la gent es deu pensar que la riquesa en aquest país es va fer sola. O que no va sortir de la suor obrera femenina.
Recorda la Fira Modernista de Terrassa, on no hi ha veus discordants. És clar! I encara és pitjor amb la riquesa catalana feta gràcies a l’esclavatge. I això no s’explica a l’escola ni a l’institut ni a la universitat. Tenim molts deutes de memòria.
Quin univers toca ‘Ca la Wenling’? El dels centres d’estètica i les perruqueries, que mai no han estat mitificats per la ficció. Al contrari, han estat menyspreats. Molt de bars i cocteleries, però poca perruqueria. Per què sempre les menystenim? Perquè són llocs feminitzats.
Què hi passa, en aquest món? Moltes persones tenen una falta d’empatia cap a les treballadores, de la comunitat xinesa. I volia saber per què. Però de vegades també és un lloc on es desencadena la sororitat, perquè és un lloc considerat segur. I la gent s’hi expressa.
Ets optimista amb la guerra cultural pel relat? A mi m’agrada escriure per fer alguna petita contribució. Però tot plegat és molt difícil i ens hi hem de posar ja. Falten pel·lícules, falten programes de televisió amb catalans de segona generació, falten obres de teatre amb actrius racialitzades… Perquè són catalans d’ara. Reclamen el seu espai d’una terra que és seva. No ho estem fent gens bé.
La novel·la crema a les mans, de tan recent que ha estat publicada… I estrenes a Sabadell. Perquè a la gent de la meva ciutat li dec l’alegria i empenta que em van transmetre per fer Argelagues. I sense Argelagues, no hauria fet Ca la Wenling.
