Les petites il·lustracions abstractes de Núria de Bofarull viatgen a racons de tot el món a dins de sobres de color d’un pam, provinents del seu estudi de Sabadell. Cada mes, introdueix les obres d’art en una bústia groga de correu postal, d’entre les poques supervivents que queden als carrers de la ciutat, i apareixen com un miracle als Estats Units, Perú, El Salvador, Alemanya, Suïssa, Itàlia, Austràlia... Van acompanyades d’una carta i d’algun detall artesà, a vegades una nota manuscrita o una textura. És un ritual ple de delicadesa que no accepta pressa, un exercici de paciència, una rebel·lió romàntica contra la immediatesa. La pintora sabadellenca ha creat Art Mail Club, un club d’art per correu, una comunitat formada per subscriptors de tot el món que s’han enamorat del seu art.
“És un retorn a allò que és tangible i autèntic, que està fet amb amor i personalitat pròpia. És una guerra a la intel·ligència artificial i a tot el que és immediat”, explica l’artista, que afegeix: “És molt graciós perquè la gent s’hi apunta i de seguida em pregunta: quan arribarà? No és mai exacte. La carta creua el món per correu postal!”.
Ha hagut de limitar les places a una cinquantena perquè volia continuar dedicant el temps necessari a cada petita obra d’art, que crea a sobre de paper d’alta qualitat, segella i empaqueta delicadament. Les il·lustracions no fan ni un pam, però es poden emmarcar a la paret. Desitja que els subscriptors es prenguin el seu temps i litúrgia: “Em parlen molt del sentiment a l’hora d’obrir la carta, de les ganes de deixar-se sorprendre. És un club en què parlo molt de desconnectar i connectar amb el món interior, d’aprendre a contemplar”.
Núria de Bofarull s’està fent un nom en l’expressionisme abstracte català amb els seus quadres gestuals i acolorits, alguns amb gargots enèrgics i altres amb traços suaus. “Molt sovint intento no pensar massa. Tens la idea inicial i el quadre et porta a tu”. Té com a referents de la pintura abstracta artistes americans de postguerra com Mark Rothko i Willem de Koonig. La seva primera col·lecció va ser de 47 petites obres, a la fira d’art del Museu Marítim de Barcelona, repartida entre compradors de Madrid, Barcelona, París, Lisboa, Londres... Posteriorment, n’ha fet inspirades en la textura i els colors de la sorra, les roques i els blaus de Lanzarote i Cabo de Gata. Sobretot ha exposat a galeries de Barcelona.
Ha tornat a viure a Sabadell, on va créixer en una casa sense televisió ni videoconsoles, en una família molt vinculada al Teatre del Sol i al grup Palestra, en què l’avorriment era el motor per pintar quadres, inventar-se obres de teatre i escriure. “Estic segura que les cartes connecten amb tot el que el meu pare ens va inculcar”, reflexiona. Ara de qui aprèn és del seu fill, amb qui a vegades comparteix la passió de pintar i amb qui redescobreix el seu propi treball.
