Quan hi entren els més veterans encara veuen l'escenari dels anys cinquanta al pati on actuaven Teresa Cunillé i Domènec Vilarrassa, el seu marit. Hi va arribar a passar Antonio Machín i la vedet sabadellenca Maty Mon. A altres, si tanquen els ulls, els apareix una barra plena de copes i probablement un terra enganxifós. L'històric Rubión ha tingut moltes vides, des que va obrir el 1803. Va ser “un refugi dels vençuts i desenganyats de la vida”, que va escriure l'artista sabadellenc Marian Burguès. Va ser un cafè amb una pista teatral, un bar de dubtosa reputació durant els anys 80, un espai de banquets nupcials i una altra taverna. Tot va canviar de color des de 2012, quan hi van aterrar el matrimoni Josep Carreira i Sandra Ayala, a la sala i als fogons, respectivament. Hi van posar el cor perquè l'edifici emblemàtic fos estimat pels sabadellencs com el Restaurant Rubión.
“És un edifici que coneix tothom. Molta gent hi té una història. Encara hi ha qui entra per preguntar si pot donar-hi un cop d'ull per veure com ha canviat. Vam haver de canviar-ne una mica la fama”, comenta Carreira, que no es va plantejar rebatejar l'espai. “Però va ser fàcil. La gent tenia curiositat i ganes que obrís. De seguida va tenir molt bona acceptació”, afegeix.
Hi ofereixen cuina catalana sense artificis al damunt d'estovalles blanques, avui dia en perill d'extinció, substituïdes arreu per la taula de fusta. “La cuina de tota la vida, la de mercat, sense espatllar els productes”, matisa Carreira. De mitjana, hi serveixen una setantena de menús diaris, de dilluns a divendres, per 20 euros. Sis primers, quatre segons i sis postes. Els caps de setmana, amb “extra de matèria primera”, per 30 euros. Hi vam tastar unes delicioses faves a la catalana, l'entrecot i el fruites del bosc, regat amb un Ribera del Duero. Altres plats que ronden el menú són el fricandó, el conill, qualsevol peix a la marinera, sardines a l'andalusa, salmó a la taronja...
“Tenim clients que venen els cinc dies. Són de la família”, explica el restaurador. “Acabem tot el gènere cada dia, i si queda alguna cosa ens ho mengem nosaltres”. S'han hagut d'adaptar als increments de preu: “Cada vegada és més difícil, però anem trampejant per no renunciar a la qualitat ni a les racions. Els restaurants ho passen malament: n'obren molts, però també en van tancant”, explica. És un ferm defensor de la cuina catalana, per sobre de les modes: "És una manera de fer, no desapareixerà mai".
“L'hostaleria és la meva zona de confort”
Josep Carreira tenia 16 anys quan va començar a treballar al Restaurant Pons de Barcelona, mentre estudiava construccions metàl·liques. “Ho vaig acabar, però no sabria ni per on començar un edifici. Estava a gust, l'hostaleria és la meva zona de confort, m'agrada l'organització i estar amb la gent. M'hi vaig quedar 22 anys”, diu. Però va prendre la dura decisió d'acceptar una molt bona oferta en un altre projecte.
Tot va canviar el 2012, quan Carreira va tenir un infart i el metge li va dir que era per l'estrès. Va dir prou al projecte, que no anava bé, tenia desenes de persones al càrrec i havia de donar "explicacions" a reclamacions de deute. Va decidir obrir el restaurant rubión amb la seva dona. “Ella és la persona més important. També ha dedicat tota la vida a la restauració. És l'ànima”, conclou.
