Adrià Monés i Enric Bach toquen el cel al festival de cinema de Cannes

Algú ho devia dir, que apuntaven maneres, quan van agafar una càmera i van viatjar a la capital del Congo per gravar el documental Dimanche à Brazzaville, premi DocsBarcelona. “D’això ja fa 15 anys?”, “Com passa el temps!”, reaccionen de manera molt similar Adrià Monés i Enric Bach. Tots dos han triomfat junts al festival de Cannes 2026, l’aparador cinematogràfic més important del món.

Tres llargmetratges coproduïts per Fasten Films, productora creada per Adrià Monés el 2017, van ser seleccionats al festival francés: les pel·lícules The end of it, de Maria Martínez Bayona, i La más dulce, de Laila Marrakchi, i el documental Rehearsals for a revolution, l’òpera prima de la cineasta iraniana Pegah Ahangarani. Aquest darrer film va ser premiat amb L’Œil d’or com a millor documental de totes les seccions del festival, un èxit històric en la indústria del cinema català. Enric Bach, responsable de no-ficció de Fasten Films i productor executiu del documental, va descobrir l’autora iraniana gràcies a un curtmetratge de The New Yorker i, meravellat pel seu llenguatge, va anar-la a buscar i va aconseguir-li finançament per tirar endavant el seu projecte. 

“Cannes és el festival més important del món, com un Mundial de futbol. Per a una productora independent de Catalunya i tan petita com nosaltres, perquè al cap i a la fi som 18 persones, això és un èxit excepcional”, comenta Monés, que destaca que dues de les tres directores debutaven amb els seus films. És a dir, hi ha hagut un cert risc. “Fasten Films busca una mirada que se surti de la norma, però vocació d’arribar a un cert públic i a festivals. És una barreja entre talent i la rellevància de les seves històries, que toquen temes d’actualitat”, afegeix. El 2023 ja van portar a Cannes Yellow Cocoon Shell, premi Caméra d’or, com a millor òpera prima del festival.

Bach va engegar el departament de no-ficció a Fasten Films tot just l’octubre de 2025. Ha estat un debut per la porta gran: “Guanyar el premi a millor documental és tocar el cel! És un començament fantàstic per continuar tirant endavant projectes transcendents, que parlin de coses importants i artísticament excel·lents”.

Nascuts el 1979, amics de batxillerat a l’escola Sant Nicolau, tot i que abans ja s’havien creuat estudiant piano al conservatori, cadascú va fer la seva carrera després del documental al Congo de 2011. Entre moltes altres coses, Monés va produir per a Filmax pel·lícules com [Rec] i va treballar adquirint continguts per a Canal+ –us sonen èxits com House i Lost?–, abans de Fasten Films, que va produir la pel·lícula Mediterráneo, guanyadora de tres premis Goya. Alguns dels èxits en què Bach ha participat com a productor executiu, per a la productora de Jordi Évole El Barrio, són La liga de los hombres extraordinarios (Movistar+), La maldición del Windsor (HBOmax), Publio: El secuestro sin fin (HBOmax) i Megamix Brutal (RTVE/CCMA). A finals de l’any passat es van retrobar a Fasten Films. És a dir, això tot just ha començat. 

"A través de la sev vida, sents que comprens una mica millor l'Iran"

Iraniana resident a Londres, Pegah Ahangarani tenia una joia cinematogràfica guardada en un calaix, ningú l’havia vist i li faltaven recursos per acabar el projecte. Per sort, va fer matx amb Enric Bach, que buscava impulsar un documental internacional que donés suport a l’exili iranià. “Vam descobrir una pel·lícula molt original, íntima, poètica i creativa. Estava muntada en un 70% i vam veure una cosa molt única i molt especial”, recorda el productor executiu sabadellenc. Va apostar-hi. Es va activar una cursa contra rellotge per aconseguir finançament i entrar a temps a Cannes, on es presenten “dues o tres mil pel·lícules i n’agafen molt poques”.

Rehearsals for a revolution (Assajos per a una revolució) és un documental sargit amb imatges d’arxiu i una veu narrativa en off que relata cinc històries de persones molt properes a l’autora: el pare, la mare, una mestra d’infància, el tiet, una exparella i la seva filla. “Combina tendresa, humanitat, un punt de picardia i alhora un gran compromís amb els valors democràtics, de justícia i llibertat”, assenyala Bach. “Al final, a través de la història de la seva vida, està parlant de les últimes cinc dècades del seu país”. La pel·lícula travessa diferents registres, des de la ingenuïtat de la infantesa fins al desafiament revolucionari, la impotència i la maduresa.

El premi arriba en un moment en què l’Iran és al centre del debat de l’agenda internacional. “Quan vam contactar amb la Pegah, tot just el país acabava de viure la massacre més bèstia dels últims 50 anys, un episodi de repressió que algunes fonts quantifiquen en 30.000 morts. La cinquena part de la pel·lícula mostra l’angoixa d’una persona que viu des de l’exili el bombardeig del seu país”. Segons comenta el productor sabadellenc, “quan acabes la pel·lícula, sents que comprens molt bé un país que podria semblar llunyà i complex, però que en realitat és equivalent al teu en moltíssimes coses”.

'The end of it', de Maria Martínez Bayona

A Monés li van encantar els curtmetratges de la reusenca Maria Martínez Bayona, que li va parlar d’un “ambiciós projecte de ciència-ficció”. Van aconseguir “aixecar” finançament internacional i un càsting encapçalat per l’anglesa Rebecca Hall, el mexicà Gael García Bernal i un català conegut com és David Verdaguer. “El projecte va anar creixent molt”, comenta el director general de Fasten Films.

La protagonista, “una gran artista en decadència”, celebra els 250 anys “farta de viure”. Decieix morir fent una última performance. “En un moment en què viure eternament s’està buscant a Silicon Valley, parla de què significa sentir-se viu”, explica.

'La más dulce', de Laïla Marrakchi

És la història d’unes treballadores marroquines recol·lectant maduixes a Huelva. És una història d’abusos, però també de l’amistat que teixeixen. Està dirigida per Laïla Marrakchi.

Escenes extra sabadellenques: el futbet i la marxa de regularitat

No és el primer èxit d’Adrià Monés: “Vaig guanyar la lliga de futbet amb el Ribatallada. I vaig quedar tercer a la marxa de la Unió Excursionista de Sabadell”, riu. Això relativitza Cannes? “Perfectament!”, exclama el sabadellenc. Un dels seus primers records cinematogràfics és veure al cinema de Sabadell la pel·lícula de Dràcula.