Mai m’havien dedicat una cançó. Sembla que esculli els éssers estimats per la incapacitat d’afinar. Sempre m’han demostrat amor d’una manera menys grandiloqüent, no per això menys efectiva. Tampoc no he trencat mai el cor a una estrella del pop rancorosa que es pugui cagar en els meus avantpassats a davant d’un micròfon. Per això, la primera vegada que em van dedicar una cançó va ser especial i hauria sigut bonic ser-hi.
Una bona companya de la redacció, la Marta, m’envia una nota de veu explicant-m’ho. Davant dels milers de persones del festival Observa, el cantant de Buhos, Guillem Solé, abans d’entonar Barcelona s’il·lumina, es treu l’espina d’un titular de setembre de 2023 que se li va travessar, d’una entrevista que li vaig fer pel concert de Festa Major. “Abans sortia de festa cada dia, ara tres o quatre cops per setmana”, deia el titular. A xarxes socials va publicar-se un extracte amb suplement inclòs, propina explosiva: “Perquè tinc fills i ja no ho puc fer tant”.
És un bistec de gasela aterrant enmig d’una colla de lleons famèlics. Va despertar la creativitat que només suscita el delit de ferir. La majoria va optar per recomanar la intervenció de la DGAIA, hi ha qui li va recriminar que s’hagués reproduït. En el concert de l’Observa, em diuen que el Guillem va explicar que la seva mare estava emprenyada amb “el periodista pescaclics” del Diari de Sabadell. Després va reafirmar davant del públic que és fàcil enredar-se tres dies a la setmana i allargar la nit.
Dilluns a mig matí, envio un missatge al Guillem, passen tres hores, però no contesta. L’hemisferi més cabró del meu cervell –que diu aquell– pensa que deu estar de ressaca.
Em faig algunes reflexions. El titular va ser escrupolosament fidel a les seves paraules. No deforma cap declaració i potser és un ham per atraure lectors, però honest, sense clarobscurs enganyosos. És suculent, però això per si sol no el fa periodísticament defectuós. No se centra en el concert, que era el motiu per concertar l’entrevista, però defineix bé el caràcter de l’entrevistat –del qual es mostra orgullós–, un adult amb projecció pública i responsabilitat sobre les seves paraules. Però també em faig alguna pregunta. És una traïció? Vaig apunyalar per l’esquena un cantant alegre, expansiu, generós amb les respostes i predisposat? Com a entrevistat és més fàcil fintar amb avorridíssims tòpics. Penso que potser l’error va ser el tuit, carregat pel diable, que em vaig encarregar de redactar. Penso que està bé que els periodistes ens fem preguntes.
Ens truquem, finalment. Bromeja que el concert de Sabadell compta com un dels tres dies a la setmana que surt de festa. Riem. Parlem breument de periodisme, recordem que tenim un col·lega en comú, parlem dels play-off d’hoquei patins del seu Calafell i ens prometem una cervesa que no farem mai. Em disculpo. No ferir la mare del cantant de Buhos em sembla un argument convincent davant de qualsevol precepte periodístic.
