La periodista i escriptora Agnès Marquès presentarà La segona vida de Ginebra Vern (Columna), Premi Ramon Llull, dilluns a les 19h, al Gremi de Fabricants.
“Vull felicitar l’Emma Taylor i el Derek Carter... Esperen un bebè. Desitjo que estigueu realment enamorats i que la vostra relació funcioni. Sempre vostra, la dona del Derek”. Aquest escarni venjatiu és el punt de partida.
És un cas real, un anunci que va posar una dona en un diari de Texas i que em va cridar prou l’atenció per voler investigar les possibles vides d’aquestes tres persones implicades. I a partir d’aquí, construir el relat de la novel·la, i la vida no només d’ells, sinó també la d’una periodista, que és la Ginebra, que s’ho mira al principi de lluny i després de molt a prop, perquè fa el viatge cap allà.
No sempre en som conscients quan expliquem una notícia, però els periodistes tenim la vida d’algú a les nostres mans.
Vaig decidir que la protagonista fos una periodista, perquè és un lloc de conflicte que tothom pot entendre. Però al final no és un dilema periodístic. Tots som narradors d’històries, de les vides dels altres. A més, de manera molt quotidiana, molt habitual. Hi ha una reflexió de fons, un dilema que acompanya el lector tota l’estona, que és què ha de fer la Ginebra amb la informació que va trobant. És una novel·la de relats. També hi ha el propi relat que ens fem les persones per entendre les nostres vides, les nostres pròpies vides.
Construïm relats per sobreviure?
A la força hem d’explicar-nos per què som on som i per què ens passen les coses que ens passen. I crec que sí, que la tendència general és fer un relat amb què poder conviure, si més no. És important poder-se explicar a un mateix. I per això construïm aquests relats, que a vegades estan més a prop de la realitat i altres són més fantasiosos.
Tota la novel·la està amarada de veritat, realitats, secrets. El com mirem, interpretem i expliquem el món.
Sí, és que hi ha un marge molt important que a vegades anul·lem. Les diferents capes d’interpretació ens acaben separant dels fets. I tots fem una interpretació de les coses en funció de la nostra experiència. M’interessava molt contraposar aquestes interpretacions i que els fets continuessin allà, inalterables, al marge de les interpretacions que fan els diferents personatges i, a la vegada, el lector. Perquè he volgut implicar el lector com un element imprescindible. He volgut fer uns personatges que fossin prou complexos i complets perquè el lector comprengui per què actuen com actuen i després acabi decidint si els justifica o no.
Ara ets la notícia, quan normalment l’expliques. Per tant, ets a les mans dels altres periodistes. Aquesta posició t’ha fet sentir incòmode en algun moment?
Hi convisc amb una certa naturalitat perquè fa molts anys que per feina hi ha una part professional que és de molta exposició pública. Això no vol dir que em sembli natural. El que fa aquesta experiència vital és que tingui domesticada la importància que això té i saber que es diran coses bones i coses dolentes, i que això no t’afecti. Per això, l’experiència és un gran entrenament.
Vas anar a Texas, com la protagonista. Quins aprenentatges et vas endur de viatjar en un lloc culturalment, i fins i tot moralment, tan diferent?
La primera és una lliçó, que és de vida i que és molt vàlida pel periodisme, és que als llocs s’hi ha d’anar. Abans de jutjar, fins i tot per no jutjar. I se’ls ha de mirar de prop. I això és fantàstic perquè et reconcilia molt amb tot, amb la pròpia existència i amb les diferències enormes que hi ha entre els uns i els altres. Perquè, tot i no compartir algunes coses, pots comprendre’ls. I quan tu comprens d’on ve una cultura, una tradició i una manera de fer, li tens més respecte i hi ha menys distància entre tu i aquella cultura. No perquè tu hagis d’assumir segons què, sinó perquè senzillament els coneixes. I això és principal. I també vaig veure que la vida s’assembla molt a tot arreu. No només pel cas que és el motor de la novel·la, que és una infidelitat, sinó perquè les persones, allà on sigui, l’únic que volem és estar bé i que la gent que estimem també ho estigui. Després canviarà el paisatge, el color, els sabors i les experiències, però en essència és molt bonic comprovar com la vida s’assembla molt a tot arreu.
El rerefons constant de la novel·la és l'amor.
Tot i que la novel·la neix d'un cas de venjar-se, La segona vida de Ginebra Vern és una història d'amor, o diverses històries d'amor. És a dir, totes les decisions que prenen els protagonistes són des de l'amor. El que passa és que per amor, o a vegades des de l'amor, prenem decisions que són controvertides i que poden no estar justificades. I m'interessava també veure aquest plec al fet d'estimar, que no sempre, quan estimes, actues correctament.
Et continuarem llegint?
Confio que sí. Confio poder-ho fer. Si més no, les ganes les tinc, el cuquet i el nervi també. I ara només és qüestió de temps i de trobar els espais i sobretot una bona història.
