Carme Trilla (Barcelona, 1948), un dels referents de l’habitatge social a Catalunya, no havia vist mai una crisi residencial com l’actual. La setmana passada, l’Ajuntament de Sabadell i la coordinadora de fundacions promotores i gestores d’habitatge Cohabitac –entitat que presideix– van presentar un acord per a incrementar el parc d’habitatges de lloguer assequible. “S’ha de construir més habitatge com sigui. Nosaltres som part de la solució”, defensa.
Quan es va gestar l’acord entre l’Ajuntament i Cohabitac?
Fa molt poc temps, fa només tres mesos. Vaig coincidir amb l’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, en una taula rodona, i ràpidament em va quedar clar que és una dona molt activa i decidida. Em va comentar que volia promoure habitatge protegit i vam quedar que parlaríem. De seguida, vam trobar una data per reunir-nos amb tècnics de l’Ajuntament per identificar els solars on es podria construir.
Han previst 122 habitatges de lloguer assequible a Sabadell. Quan preveu que estiguin acabats? Amb quins terminis es mouen?
Les sis promocions de lloguer assequible haurien d’estar acabades l’any 2028. L’acord s’haurà de votar en el pròxim ple municipal i sembla que comptarà amb el suport del Govern i dels grups de l’oposició, que ho van veure molt bé. Si firmem el conveni marc amb l’Ajuntament a finals de maig, després es podrà activar el mecanisme per adjudicar els solars, atorgar les llicències d’obra… i l’any que ve podríem començar les obres.
És un calendari ambiciós. A l’Ajuntament li hauria costat més posar una data!
Som més ràpids que l’administració pública. Les fundacions treballem directament amb els constructors i ens hi podem posar sense fer concursos de projecte ni d’obra. També estem estudiant models de producció d’habitatge industrialitzats per accelerar els treballs. Així, podem construir l’edifici a partir de peces prefabricades, com si fos un Lego, accelerant-ne el procés. De fet, estem a punt d’acabar una primera promoció de 130 pisos al Prat de Llobregat, que hem realitzat conjuntament entre les fundacions Hàbitat 3 i Família i Benestar Social en poc més de dos anys.
Construiran sis edificis en sis barris diferents, alguns amb rendes mitges i altes, com el Centre i Covadonga. Quin ha estat el criteri?
Són els terrenys amb menys requisits per construir-hi i on podem entrar ja amb la grua. Encara que no hagi estat intencionadament, crec que la disseminació de l’habitatge protegit serà positiva per als barris i per al conjunt de la ciutat. Hem de superar l’estigma absurd que hi ha sobre l’habitatge protegit. Sabadell s’ha construït gràcies als edificis de protecció oficial. A més, recordem: qui anirà a viure en aquests pisos? Doncs els fills dels veïns del mateix barri. I, a més, hauran d’acreditar un nivell d’ingressos per poder-hi accedir.
A qui atribueix aquest estigma?
A la dreta i a l’extrema dreta, al moviment dels nimbys –’No al meu pati del darrere’, en anglès–, que s’oposa a construir habitatge social en barris de cert nivell adquisitiu. El que hem d’entendre tots és que això és una ajuda per a les classes mitjanes que passen moltes dificultats i també un element d’integració. Que hi haurà algun immigrant en el bloc? Doncs si fa tres anys que està aquí, té els ingressos mínims i està a la llista, sí, evidentment.
Qui s’encarregarà de construir i gestionar les promocions? Dins de Cohabitac hi ha disset fundacions.
La llei contempla cedir els terrenys a entitats socials sense un concurs públic, però ens preocupa que pugui semblar una decisió arbitrària. Perquè ens entenguem, no volem que es pugui dir: ‘Per què aquesta entitat sí i jo no?’. Hem optat per fer un conveni entre l’Ajuntament i Cohabitac, que agrupa totes les fundacions que gestionem i promovem habitatge social. Després, les mateixes entitats ens posarem d’acord sobre qui s’encarrega de cada projecte.
Què hi guanya Cohabitac amb tot això?
No hi guanyem res. Som entitats sense ànim de lucre, que treballem en el mateix terreny que l’administració pública per proveir i gestionar habitatge social o de lloguer assequible. És un concepte que existeix aquí, a França, a Anglaterra amb les housing associations… A mitjà termini, volem convertir-nos en una nova figura: proveïdors socials d’habitatge.
D’on obtenen el finançament per pagar les promocions d’habitatge?
Algunes fundacions tenen recursos propis, però la majoria es financien amb una línia específica d’ajuts de l’Institut Català de Finances i amb préstecs per a tots els operadors inclosos en el pla 50.000 presentat pel Govern de la Generalitat. Els lloguers dels usuaris serviran per pagar aquests ajuts i, si en algun moment hi ha un excedent, el reinvertirem en habitatge social, evidentment.
Espanya és un dels països amb menys natalitat de la Unió Europea i també un dels més envellits. Com adaptaran els habitatges a aquesta nova realitat social?
Ho valorarem projecte a projecte. Per exemple, els pisos de gent gran acostumen a incloure una sola habitació, com hem fet en la rehabilitació de la Casa Bloc de Sant Andreu a Barcelona. En canvi, en els projectes que es destinen a gent jove hi pot haver dues habitacions per a una parella amb un fill.
Molts habitatges cooperatius tenen grans espais comunitaris. És partidària d’incloure un menjador o una zona de bugaderia compartits?
Depèn de la situació. És una fórmula molt comuna en els habitatges dotacionals, o en els habitatges per a la gent gran, però és molt desaconsellable en edificis per a determinats col·lectius en què aquests espais comuns es poden convertir en una zona de conflicte o degradació.
La dificultat per accedir a un habitatge afecta molts col·lectius. Quin creu que s’hauria de prioritzar?
Tot és absolutament imperiós, és complicat dir que s’ha de prioritzar per aquí o per allà… és l’Ajuntament qui ha d’identificar quins són els grups més afectats per l’emergència residencial i decidir si ha de fer un bloc destinat a un col·lectiu, o a diversos col·lectius, o si s’ha de seguir un criteri d’ingressos, etcètera. El que sí que plantegem és que una part dels pisos protegits es puguin adjudicar a una entitat social.
Del tercer sector?
Sí. Tenen una demanda residencial brutal de nois amb drogodependència, de dones maltractades, dones soles amb fills, de persones amb discapacitat intel·lectual… i en canvi tenen molt pocs pisos. És cert que algunes persones deixen el llegat a organitzacions vinculades a l’Església, com Càritas i Creu Roja, però les entitats més laiques com Hàbitat 3 no hi ha tant costum. S’ha d’incrementar el parc d’habitatge disponible del tercer sector perquè els col·lectius més vulnerables es puguin permetre un habitatge de lloguer. Aquí a Sabadell, l’alcaldessa ens proposava que la Plataforma Vàlua, que aglutina les entitats socials, pugui rebre part d’aquests pisos de lloguer social per arribar a totes aquestes persones.
Aleshores, aposta perquè convisquin persones treballadores de classe mitjana amb aquests col·lectius?
És clar. Com més integrem la nostra societat, millor. Per exemple, fer un edifici per a persones amb drogodependència és un problema, perquè poses un estigma i una etiqueta. En canvi, si dediques una part dels habitatges a aquest col·lectiu aconsegueixes integrar-los millor.
Porta tota una vida dedicada a l’habitatge social en diferents administracions i organismes. Com explica la pujada de preus dels lloguers en els últims anys? És pràcticament impossible aconseguir un pis per menys de 1.000 euros a Sabadell.
És una combinació de diversos factors: l’any 2017, quan vam sortir de la crisi immobiliària, el mercat de l’habitatge es va encaminar per primera vegada al lloguer i no a la compra. La demanda va créixer en un país que no té tradició ni oferta de lloguer, i això va començar a pressionar els preus. A tot això, cal sumar el fet que haguem passat de ser 7 milions a més de 8 milions d’habitants en pocs anys. Totes aquestes persones que arriben es posen on poden: sota un pont, llogant habitacions… A més, si sumes que han canviat el límit dels contractes fins als cinc i als set anys, doncs tenim menys rotació i menys possibilitats d’accés al lloguer. Ha estat una bomba de rellotgeria.
I la solució és el pla 50.000 del Govern de la Generalitat?
És una de les solucions, però no és l’única. També s’ha de fomentar que la gent amb pisos buits els posi a llogar i generar un clima de confiança per als propietaris, comprar pisos de la Sareb que havien quedat buits. Totes les opcions són bones per a resoldre la situació actual. Portem quinze anys parats a Sabadell i a tot Catalunya en matèria d’habitatge. La bombolla immobiliària ens ha sortit molt cara i, per això, ara toca accelerar per construir tant habitatge com puguem. Les entitats que conformem Cohabitac ens deixarem la pell perquè això sigui possible.
