El periodista empaita per naturalesa la notícia. En aquest cas, el periodista ha perseguit el perdó. P. J. Armengou, que continua sent tan bon reporter com recordàvem de la seva etapa a Diari de Sabadell, es carrega la motxilla a l'esquena i s'enfanga les botes a Ruanda, Sud-àfrica, Estats Units i Jerusalem –on era corresponsal durant l'atac del 7 d'octubre de 2023– per trobar històries aterridores però molt poderoses sobre la reconciliació. Presentarà Rostres de perdó (Albada Editorial) a la Llar del Llibre el 19 de maig.
“El perdó és una de les grans forces que mouen el món”, escrius. Per què consideres que és “una revolució”?
A vegades ens resulta un acte contraintuïtiu i contranatural, perquè el que ens surt de les entranyes és respondre amb mal, venjança i rancúnia. Llavors, quan algú opta per reconèixer el mal causat i per demanar perdó, o abraça el seu dolor i el supera i perdona l'ofensor, és miraculós. És revolucionari. I, alhora, des d'un punt de vista social i individual, és trencar espirals de violència, rancor i venjança. Avui dia és molt necessari.
És un acte d'amor, argumentes.
Crec que el perdó més profund i ple és un acte d'amor. Hi ha perdons previs que també són vàlids, defensables i respectables, que poden ser egoistes, simplement perquè algú necessita superar alguna situació. Però crec que el perdó més excels i potent és el que parteix de l'amor a un mateix, de l'amor a l'altre i de l'amor a la societat. El perdó és el signe d'amor més gran que existeix.
L'Alice és mutilada en un atac i la seva família és assassinada, a Ruanda. Per què és capaç de perdonar l'Emmanuel, l'autor d'aquestes atrocitats?
Almenys en la conversa que vam tenir amb l'Emmanuel pel mig, l'Alice no va parlar d'estima, ni d'entendre. Però sí de la necessitat de conèixer la veritat, saber on eren els cossos dels seus familiars i guarir les ferides del genocidi. Un altre vessat, molt típica a Ruanda, però també amb altres processos de reconciliació nacional, és que el perdó passa a ser una eina de reconciliació col·lectiva. L'Alice opta pel perdó en tant que és una força capaç de trencar amb la violència institucionalitzada i arrelada que el 1994, en 100 dies, va provocar 800.000 assassinats, molts comesos entre veïns i familiars.
En Thabang perd la mare, guerrillera del grup de Mandela durant l'apartheid. Perdona per pragmatisme?
La seva mare va ser segrestada i assassinada per la policia sud-africana quan ell tan sols era un nadó. Perdona els botxins, però no per amor, sinó perquè ho necessita. És un perdó que se sustenta, sobretot, en la necessitat de l'individu de continuar endavant.
Què has après com a corresponsal a Jerusalem del conflicte araboisraelià sobre el perdó?
He vist amb els meus propis ulls tant palestins com israelians que han estat capaços de superar els seus traumes, les seves dificultats, i sense renunciar a les seves aspiracions, ser capaços d'avançar i treballar per la reconciliació des d'un punt de vista pràctic. Després de 75 anys d'història d'Israel, després d'haver optat tant temps per les armes, han intentat optar pel diàleg i per la reconciliació.
Però hi ha alguna mena d'esperança?
No soc optimista amb els governs, els terroristes i la geopolítica internacional. Però si som capaços d'entendre que el perdó és possible a nivell individual, ens hauríem de començar a plantejar si hauria de ser possible a nivell global. Una de les coses que he après al Pròxim Orient és que en un conflicte tan enquistat i llarg, tothom ha estat ferit. I pràcticament tothom té dret a queixar-se, els arguments de cadascú tenen sentit. Tots han estat víctimes de la violència. Llavors, el perdó permetria abraçar el dolor que un mateix ha comès i ha patit i veure l'altre com un igual. Si aquest procés passés del nivell individual al col·lectiu i institucional, les coses anirien bastant diferents. Potser és utòpic, però vull pensar que és possible.
Un exemple d'aquest procés de perdó individual és el Sulli.
Induït per la situació d'apartheid i d'ocupació que viu el poble palestí a Terra Santa, el Suli va triar les armes per lluitar pels drets dels palestins i per un futur estat palestí. Va cometre un atemptat, que no va sortir bé, i va ser empresonat. Després de molts anys, es va produir un petit miracle a dins del seu cap. A la presó li van posar la pel·lícula La llista de Schindler. Per primer cop a la vida va ser capaç de veure el seu enemic, el jueu, com un igual, com un ésser humà que també pateix. Ha entès que la lluita armada ha aprofundit la ferida i no ha col·laborat a la pau. Ha entès que només a través de la no-violència, el diàleg i entendre l'altre com un igual, amb equivocacions i aspiracions, es pot arribar a la pau, que molt probablement passa perquè Terra Santa hagi de ser compartida.
La darrera protagonista és la Diane, que et porta als Estats Units.
El seu fill gran era James Foley, un periodista freelance, especialitzat en zones de conflicte com l'Afganistan i Líbia, que, mentre cobria la guerra de Síria, va ser segrestat per Estat Islàmic, torturat i assassinat davant de les càmeres, retransmès per tot el món. La Diane ha estat capaç de reunir-se a la presó amb Alexanda Kotey, el botxí del seu fill, i perdonar-lo. Abraçar i entendre tota la trajectòria que ha portat aquesta persona a matar el seu fill. Evidentment, considera que ha de complir condemna, però no li guarda rancor. És capaç de lluitar cada dia perquè el dolor que encara sent per la mort del seu fill la porti a fer un bé per la societat.
Quin paper juga la fe en el perdó?
És una eina, un objectiu o un valor que podem obtenir des de l'agnosticisme, l'ateisme o qualsevol religió. Però crec que aquelles persones que tenen sentit de transcendència tenen més facilitat per arribar-hi. Perquè el perdó transcendeix l'ésser humà. No és egoista, et fa sortir de tu mateix, i superar-te. Crec que hi ha alguna cosa de diví, diguem-ne com vulguem dir d'aquesta divinitat. I crec que, de tots els perdons de les religions, el cristià és especialment bo i perfecte perquè, tot i que no és exigible, no és fàcil i és un ideal, et proposa que abracis les teves pròpies limitacions, entenguis que pots equivocar-te i estimis el teu enemic. Llavors com a periodista, i sempre amb un punt d'incredulitat i fent d'advocat del diable, he trobat que aquells que tenen fe són capaços de transcendir i de lluitar amb més força per aquest perdó.
Has perdonat o t'han perdonat gaire?
Almenys ho intento cada dia. El llibre aporta testimonis extraordinàriament durs i intensos que poden semblar allunyats, però crec que les seves històries ens poden servir en el nostre dia a dia. Tinc moltes coses a perdonar o a demanar perdó, petites infidelitats, venjances, enemistat, coses que he fet malament per error o per convicció i de les quals m'he de penedir i he de demanar perdó. Altres vegades m'he sentit ofès, dolgut i ferit. Jo mateix em sento impulsat pels protagonistes del llibre a seguir el seu camí.
