Oci i cultura

El pas misteriós i fugaç de Guillem d’Efak per Sabadell

Retrat de Guillem d'Efak / CEDIDA

Era negre. Era mallorquí. Era músic. De fet, era un membre destacat de la Nova Cançó. Va actuar juntament amb Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Ovidi Montllor (del qual era gran amic) en desenes d’ocasions. I va viure a Sabadell. Però tot i la seva importància en l’escena musical i les lletres catalanes (va guanyar el Carles Riba), la seva no és una història gaire coneguda en l’imaginari col·lectiu.

I com és que va aterrar a Sabadell? “El Guillem va venir perquè era molt enamoradís”, diu el seu amic d’aleshores i director teatral Salvador Fité, qui ara té 88 anys. I afegeix: “Ai las, el seu pas per Sabadell també va passar volant”.  

Tot i que ningú no ha pogut esclarir fins ara quants anys exactament va viure a la ciutat, hi ha constància que va tenir una gran relació amb Sabadell entre 1965 i 1973. Aquest període es divideix en dues etapes: una inicial a Can Puiggener (a partir de l’any 1965) i una més tardana a la carretera de Terrassa (que els testimonis situen al voltant del 1972). Al mig, períodes de trasllat de la seva residència a Barcelona, on va assolir un èxit colossal amb les seves actuacions a La Cova del Drac, local de la nit bohèmia dels anys 60 i 70 que ell mateix va fundar. 

En tot cas, és l’amor per la Francesca el que el situa inicialment a Sabadell. Segons ha constatat la periodista sabadellenca Maria Manyosa al documental Guillem d’Efak i Sabadell –segons una investigació que va fer el 2015–, D’Efak i la seva companya es van instal·lar a una de les quatre barraques aferrades a la via del tren –actualment soterrada i substituïda per la Gran Via–. I es van integrar immediatament a la vida del barri, on D’Efak mantenia molt bona relació amb els nens de la plaça. 

Cartelleria preparada pel dissenyador sabadellenc Diego Muñoz (Milvietnams) / CEDIDA

Penúria econòmica

Que s’instal·lés a una barriada amb greus deficiències en enllumenat, asfaltat i aigua indica que la situació econòmica no equivalia llavors amb la de cap celebritat musical. És en aquest moment que Salvador Fité, per recomanació d’un conegut (“l’has de conèixer”) es posa en direcció a Can Puiggener. “Era un tio encisador, enamorava la gent”, recorda Fité, unes lloances en les quals coincideixen tots els testimonis. Allà va començar una relació professional –tots dos eren gent de teatre, sent Fité membre del Grup Palestra–. Però també d’amistat. Fité li va oferir actuar a la vetllada dels Festivales Artísticos de Sabadell –que llavors s’havien d’anomenar en castellà–, i que havia de tenir lloc la nit del 4 d’octubre del 1965. Guillem d’Efak no només hi va actuar durant el sopar a l’Hosteria, interpretant un himne generacional com fou la Balada del Jordi Roca. També es va oferir a cantar l’Ave Maria de Rusiñés durant la missa prèvia.

Francesc Ventura, també integrant del Grup Palestra, encara ho recorda amb sorpresa: “Van aconseguir convèncer el mossèn Ernest, el capellà de la Salut, que fixa’t, era un capellà castrense”. La setmana passada, precisament, es van complir 54 anys d’aquell concert, que ha passat a la història com el primer a Sabadell del qual hi ha constància escrita. Molt poc després, el 31 d’octubre, D’Efak s’estrena en societat: actua en solitari al Círculo Sabadellés.

Una clapa de cabell blanc

Avancem en el temps. Som a l’any 1972 i Francesc Ventura es presenta juntament amb Josep Torrens a la porta de casa de Guillem d’Efak, llavors a la carretera de Terrassa (a l’alçada dels Merinals, aproximadament). “Li vam proposar que fes d’speakerman al lliurament del II Premi de Teatre Ciutat de Sabadell”, explica Ventura. Així, una nit de juliol, d’Efak actua a un establiment de la urbanització de Castellarnau. “Captivava tothom, amb aquella clapa de cabell blanc que tenia”, recorda Ventura. 

Un altre mallorquí, Xesc Barceló, guanya el premi. I ho fa justament amb una obra –Contraband– al voltant de l’extrema dreta i els Guerrilleros de Cristo Rey (grup paramilitar de l’època). “Com que l’obra incloïa un vers, D’Efak es va comprometre a posar-hi música”. I així s’estira el fil. Durant els propers dos o tres mesos es reuneixen a casa per discutir com s’havia de representar l’obra Contraband. “Això era una festassa. No hi havia cadires per a tothom, així que alguns seien a terra. El Guillem cantava. I l’ampolla de Torres anava de mà en mà”, rememora Ventura. I sempre rialles: “És que el Guillem era un acudit continu. Passés les penes que passés, mai no ho semblava”.

Qui també el recorda com una alegre exhalació és l’Anna, filla del Salvador, qui fa memòria: “Jo era molt petita però recordo que ell sempre estava per casa. Li tenia tanta admiració! Em fascinava el carisma que tenia i l’alegria que desprenia, encara que fos una època dura”. I conserva un record del 1973, quan s’estrena l’obra El dimoni cucarell, que precisament va guanyar una menció al Certamen de Teatre infantil de Sabadell. Un programa de mà signat i dedicat. 

Portada del disc ‘Guillem d’Efak’ / CEDIDA

Per què no és famós?

Què va passar, però, per tal que una persona llegendària no consti ara en la memòria col·lectiva de la ciutat i de Catalunya? 

Josep Maria Francino, històric membre de la banda Els Folls, va actuar amb D’Efak en diverses vetllades per la comarca. “I feia coses extraordinàries. Era brutal… I en directe encara més”, recorda. “Però ignoro per què no va tenir la projecció dels altres membres de la Nova Cançó. Suposo que anava per lliure”, conclou. 

Marcel Pich, jove músic mallorquí que ha ret homenatge a D’Efak amb belles versions, apunta: “És un clàssic que els músics illencs no arribin gaire al Principat”. Pich va actuar el 2015 a l’Espai FOC (dins Catifes Ventura, del mateix Francesc), en un aclamat concert. 

Veïns, per exemple, de Can Puiggener. No debades, D’Efak va escriure i dedicar un poema al barri. I que seria musicat pel seu gendre Joan Martorell, el 2005, al disc Manual inacabat (en obert a Youtube). 

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top