Ens trobem amb Benet Rovira al bar de L’Estruch. Vesteix de carrer, però dissabte el veurem amb un elegant guardapits de quadres vermell. Els comensals paren atenció mentre fa uns trucs per tal que el retrati el fotògraf del Diari de Sabadell. Ens demana els noms de pila i ens parla constantment mentre mou mans i canells. Cartes amunt i avall. Fa onomatopeies i explica una petita narració mentre culmina el joc. Capta la nostra atenció. I tachán! Ens ha pillat.
Vas ser un nen enlluernat per la màgia? No, que va! Jo m’interesso per la màgia amb 25 anys (ara en tinc 37), després de veure un anunci al Diari de Sabadell d’un mag que oferia classes: David Baró. No hi tenia un interès súper especial, però començo a aprendre’n i m’hi enganxo totalment.
Quin tipus d’espectacles fas? Al principi en feia a noces, a sopars d’empresa, a hotels… I anava taula per taula, o de grup en grup. I llavors em vaig dir: ara les faràs a sales. I faig un format de proximitat, per a 20 o 30 persones com a màxim. Perquè han de poder veure’m correctament. Llavors, en el cas de l’Acadèmia de Belles Arts, el que faig és anar amb un suport audiovisual: una càmera em grava i es projecta a una pantalla, per tal que tot l’auditori pugui seguir el número. De fet, Belles Arts té 80 cadires i en faré dues sessions aquest dissabte.
També fas màgia amb criatures? La màgia infantil és més difícil. El número ha de ser més curt i anar més al gra. Perquè a un adult li puc arribar a fer memoritzar una carta durant quatre minuts, però un nen o una nena perd abans la concentració.
Més que mag, ets cartomag. També faig jocs amb gomes i amb monedes, però bàsicament faig cartomàgia. Intento fer una màgia desimbolta i propera i participativa. Alguns jocs són clàssics, de tota la vida. Però tothom els adapta a la seva manera. I aquí hi ha la part artística.
També hi té molta importància el relat, el contacte amb el públic… Vaja, la teatralització? Sí, perquè la màgia em sembla una manera d’expressar i de crear. La teatralització és molt important. El joc de fa 80 anys estava molt relacionat amb el circ. Avui dia, amb les noves tecnologies. Jo faig el meu camí. Però, sobretot, intento guanyar-me la gent. Una vegada ho aconsegueixo, es deixen portar. Això ho vaig aprendre fent màgia de carrer.
“Teatralitzar és molt important per captar l’atenció”
Sorprenent vianants? Sí, era quan anava a una terrassa de la Rambla i em posava a fer jocs de taula en taula. Ho feia per practicar amb gent nova, perquè després de fer tres vegades el mateix joc a la meva família i amics, ja se’l sabien de memòria (riu). La gent, al principi, et mira sorpresa i un poc recelosa. Però després tenen una gran sorpresa quan veuen del que soc capaç de fer.
Pots viure de la màgia? Actualment no, i he de tenir altres feines. Sé que és difícil en el sector artístic. Però tampoc ho veig impossible, eh? És posar-s’hi.
Quins són els teus referents? Gent com Juan Tamariz, que és un referent i icona de la màgia a l’Estat. I fins i tot en l’àmbit internacional. També Dani DaOrtiz i Woody Aragón, gent d’aquí i referents mundials, que també fan màgia de prop.
S’assembla allò que fas amb el que surt a les pel·lícules? L’ofici de mag i de cartomag està molt mal representat a la cultura. Pel·lícules com Ahora me ves i El ilusionista no ens representen. Són molt comercials. Importa més la trama dels personatges que no pas descriure el nostre ofici.
Existeix a Sabadell una certa xarxa de mags o espais on actuar? La veritat és que la màgia està de moda a tot arreu, també aquí. Jo mateix faig classes d’iniciació. Però no crec que siguem gaires mags professionals.
Quina és la teva opinió sobre El Mago Pop, que és veí de Badia del Vallès? És molt bo i ha triomfat. I ara mateix ha exhaurit les entrades del seu espectacle fins al juliol. Ha currat molt i ho ha aconseguit. De fet, ha estat capaç de comprar el Teatre Tívoli. I així pot fer espectacles en el qual necessites una gran infraestructura; jocs que amb els meus recursos no podria fer. Però vaja: El Mago Pop demostra que és possible aconseguir-ho.
El mag de cartes Benet Rovira / LLUÍS FRANCO
