Des de l’any 2018 el sabadellenc Jesús Almansa, atret per la cultura i el projecte, imparteix els seus coneixements de futbol a Shinagawa (Tòquio), d’on n’és, a més, el Country Mànager del país oriental. Avui en dia, s’encarrega de coordinar quatre acadèmies i més de 1200 nens i nenes. La Covid-19 i la cancel·lació dels Jocs Olímpics han sacsejat un país molt metòdic que no ha necessitat obligacions per vèncer la crisi sanitària.
El sabadellenc, amb un grup de joves jugadors de la Barça Academy de Shinagawa, a la zona sud de Tòquio / CEDIDA
Ara que sembla que comencem a passar pàgina de la Covid-19, almenys, pel que fa a la crisi sanitària, com ho vau viure al Japó? La societat japonesa confiava que la pandèmia no tindria un impacte important per diversos motius. En primer lloc, perquè al Japó es té molt interioritzat el distanciament social i la neteja és una norma cultural de les més importants. I, en segon lloc, perquè en ser una illa es creia que podria ser un fre per l’avenç… però no va ser així. Si al febrer vam tenir el Princess Diamond a Yokohama, amb 700 infectats, al març tancàvem les diverses acadèmies. En total, hem tingut entre 16.000 i 17.000 casos detectats. Una de les coses que més em va impressionar va ser sortir al carrer i no veure a ningú pel carrer, ni a les estacions de trens. Tot era bastant surrealista, la veritat. Has de pensar que a Tòquio, en una ciutat on t’han d’empènyer per poder tancar les portes de tren i que en hora punta acull fins a 3 milions més de persones, veure-ho tot desert, fa por.
Quins passos es van seguir des de les diverses administracions governamentals? Un cop va quedar constatat que hi havia seriosos perills que la Covid-19 arribés al Japó, es va crear una llei per declarar l’estat d’emergència. És bo recordar que aquí al país mai hi ha hagut obligacions, sinó recomanacions. Si bé és cert que des del govern es va donar indicacions, va ser la mateixa societat civil qui va decidir què fer i què no. I per com ha anat, des de la meva modèstia opinió, ha estat un èxit absolut si, a més, es té present que va coincidir amb el Sakura (moment en el qual floreixen els cirerers), una festivitat molt important al país, en què les famílies es reuneixen per fer pícnics pels parcs arreu de les ciutats.
I en l’àmbit sanitari? M’hi vaig fixar bastant. Aquí tenen un sistema informàtic, tant per xarxes socials com pels mitjans de comunicació, que t’informa mitjançant uns gràfics i unes pantalles, els números de llits disponibles. Vam tenir diverses setmanes crítiques a l’abril, on sense arribar al col·lapse, vam estar al 90% d’ocupació. Sort n’hem tingut dels protocols de seguretat, higiene i de la consciència de cadascú, perquè a Tòquio, si no m’erro, estem parlant de 3000 llits… Ells tenen molt assumit el tema de la mascareta i ja no només arran de la Covid-19. És una societat molt conscienciada davant amenaces com aquestes.
Gestionar centenars de nens en aquestes condicions no ha de ser fàcil… Ens vam haver de confinar cadascú a les seves vivendes, com tothom. Era un risc anar a l’oficina i agafar el tren, el mitjà de transport per autonomàsia al Japó. Hem continuat treballant a nivell online amb els nens facilitant, per exemple, exercicis coordinatius mentre estavem a l’espectativa de com evolucionaven els esdeveniments.
Paral·lelament a la Covid-19, el Japó ha estat notícia per la no celebració dels Jocs Olímpics… La suspensió dels JJOO ha estat un cop duríssim per tot el país. Hi tenien una il·lusió increïble a més de tot l’esforç que hi havien dipositat. Són una gent workaholic, que de ben segur que s’aixecaran per fer unes olimpíades històriques. Tenen una mentalitat unitària molt forta i si no hi ha cap rebrot, es recuperaran aviat. Realment és una llàstima, perquè és una societat molt maca i pacífica que constantment rep ‘cops’ en forma de catàstrofes naturals per un país que viu del turisme.
