Per a les ànimes sensibles, especialment predisposades a deixar-se emocionar, un concert de Gemma Humet amb mascareta és poc recomanable. Si no ho creuen, que provin d’escoltar la seva versió de Cant de l’enyor, de Lluís Llach, en directe, sense que se’ls talli l’alè.
En qualsevol cas, tampoc no són necessàries per viure el concert de la cantant de jazz als Jardinets de la Fundació Cultura Sabadell. La trentena llarga de taules, on tothom té lloc assignat, estan espaiosament repartides. “Hem fet servir la cinta mètrica!”, comenta seriosament el promotor d’UiU, Pere Urpí. Tanmateix, hi ha qui s’ha deixat la mascareta posada: unes quantes quirúrgiques, menys FPP2 i alguna d’elegància més sofisticada. Perquè, amb bon criteri, encara hi ha espectadors que mantenen la tradició de lluir les millors gales per anar de concert vespertí.
A sobre d’una taula, al costat de la beguda, un potet de gel hidroalcohòlic.
La primera fila del públic està expressament separada de l’escenari. Les taules del final veuen l’artista una mica més empetitida. Però la distància no aigualeix les copes de vi que els espectadors prenen. Ni gintònics ni cervesetes. L’ambient que caldeja Humet des d’abans de la primera nota del concert, aixoplugada en el romanticisme que desprèn el lloc —si no volen errar una primera cita, apuntin— ens anxova els uns i als altres en la mateixa aura de proximitat. No és bonic, quan la cultura aconsegueix això? I que oblidem la que ens cau al damunt, a fora dels Jardinets!
El concert va acollir una norantena d’espectadors / V. ROVIRA
Hi ajuda la calidesa del piano i la complicitat amb Pau Lligadas, al contrabaix. També la naturalitat de les introduccions abans de cada cançó, com si te la justifiqués a tu, només a tu, perquè ets al seu concert i ara formes part del seu cercle íntim.
Per què Humet canta Barcelona, març del 1938, una cançó sobre la guerra civil? “És la meva manera de dir: ‘Feixisme, mai més’”. I el tema Empordà? Si és egarenca! Doncs perquè l’avi va portar la família a estiuejar a l’Escala i s’ha convertit en el seu refugi per compondre i escriure. I què hi ha darrere de Crida’m? Un cant a les arrels, “perquè qui perd els orígens, perd la identitat”.
Una de les últimes és Himne al futur, perquè, tal com comença la lletra, “algun dia el cel tornarà a ser brillant”.
Però, que no brilla aquesta nit?
