Esports

Un salt de Primera

Fernández (6), de 19 anys, ha marcat 10 dianes en els tres primers partits de lliga / bera fotografia

“De petit agafava la ‘tablet’ i mirava vídeos dels millors gols dels extrems per després reproduir-los als entrenaments”, explica el Dani. Un jove sabadellenc que acaba de debutar a la Lliga Asobal de la mà del Frigoríficos Morrazo de Cangas (Galícia), conjunt que lluitarà per intentar donar la campanada mantenint-se entre els millors d’Espanya. En l’àmbit personal, Fernández ha tingut una estrena prometedora en les primeres jornades: 10 dianes en tres partits han situat l’extrem sabadellenc com a màxim golejador de l’equip de Nacho Moyano, el gran valedor del 6 d’O Gatañal. Col·lectivament, el Cangas va aconseguir estrenar-se el cap de setmana passat, sumant el primer dels sis punts disputats fins al dia d’avui.

Entre els millors a la pista i a l’aula

Nascut a Sabadell ara fa 19 anys, a casa seva l’handbol és una religió, una forma de vida; el seu avi patern va arribar a jugar a Primera Divisió, els seus pares es van conèixer a l’OAR Gràcia i el seu germà petit ha trencat el son dels scouters de can Barça: “El més fàcil a la meva família era jugar a l’handbol. I mira que vaig provar altres esports, però no m’agradaven”, recorda.

Menut –el físic sempre ha estat el seu cavall de batalla–, però amb una capacitat per llegir el joc que el feia destacar per sobre la resta, va aprendre els primers moviments al Creu Alta Sabadell Handbol, on el seu pare –exjugador del FC Barcelona– exercia les funcions de tècnic del primer equip: “Allà hi vaig estar dos anys, sempre jugant amb nens d’un any més perquè no hi havia equips de la meva edat”. Del barri de la Creu Alta va saltar cap a Sant Quirze, on va estar quatre temporades, suficients per deixar-hi empremta: els kiris arribaven a un campionat d’Espanya, una fita històrica per al club vallesà, que de retruc situava a l’aparador una colla de joves cridats a jugar en els millors clubs catalans. Paral·lelament, Fernández veia com la seva progressió tècnica i tàctica no anava en consonància amb el físic i això el va obligar a desplaçar la seva posició sobre el parquet: “Vaig fer el canvi físic molt tard. Mentre que la majoria fa l’estirada en infantil, jo no la vaig fer fins a juvenil. Em van convidar a provar el raconet. I m’agradava perquè els extrems feien espectacle”, detalla amb un somriure trapasser.

El Barça va pescar a Sant Quirze. Juntament amb el Dani, cinc jugadors més van canviar el pavelló de Can Casablanques per la CE Joan Gamper. Sis anys –d’infantil de segon a juvenil de tercer any–, la majoria d’ells, magres pel que fa a nombre de títols. “El Granollers sempre ens guanyava. Fins a juvenil de primer any no vaig guanyar res”. A la pista, va costar que arribessin els resultats però a l’aula, en canvi, tot anava fluid. Des de tercer d’ESO fins a segon de Batxillerat va estar becat a la Joaquim Blume: “Va ser la gran prova, per veure si realment estava preparat per fer aquell sacrifici d’estudiar i competir al més alt nivell”. Ara, a Cangas, competint entre els millors i cursant, a distància, els estudis de Fisioteràpia.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top