Toni Padilla (Sabadell, 1977) publica Atlas de los Sueños Olímpicos, en el qual narra fins a 34 perfils.
Reconeixerem els personatges del llibre? Alguns són coneguts, com Ben Johnson i Manuel Estiarte. Però la majoria no, caldria ser un expert en olimpisme.Amb un marge tan ample, com has fet per destriar qui hi sortia i qui no? Equilibrant, per tal que hi surtin diferents períodes de la història, esportistes masculins i femenins, tots els continents… I de tots els Jocs Olímpics d’estiu celebrats a la història. De fet, havia de sortir publicat just abans dels Jocs de Tòquio, però com que s’han endarrerit un any, hem modificat també el llançament del llibre.
És el relat dels medallistes? Hi ha històries de superació i victòria, però també històries de perdedors. Es veu la llum de l’olimpisme, però també la part fosca: el dopatge, el racisme i el masclisme (les dones no hi van poder participar des de l’inici).
Observant les Olimpíades es pot resseguir la història política del segle XX… Totes les edicions olímpiques posteriors al 1945 tenen algun tipus de boicot. De fet, els de Barcelona 92 són els primers en què participen totes les delegacions. Perquè en el context de Guerra Freda, els Jocs van ser un aparador polític i els països feien grans inversions de diners en la formació dels esportistes. Però també va ser una cursa per veure qui dopava més els seus atletes.
El llibre és a causa d’un petit Toni de 5 anys mirant bocabadat la retransmissió per la televisió? Realment és una proposta de l’editorial, ja que el format del llibre anterior que havia publicat amb ells, Atlas de una pasión esférica, havia funcionat molt bé. Però vaja, des que tinc memòria que les he devorat! També és cert que sovint ens quedem amb qui guanya la medalla d’or. De fet, per a molta gent, les Olimpíades van començar amb Barcelona 92!
