Encara que ara sigui una altra denominació, el futbol a La Rioja sempre serà recordat pel CD Logronyès i la seva espectacular irrupció en el futbol d’elit a finals de la dècada dels 80 i bona part dels 90. Van ser 9 temporades a Primera Divisió -8 consecutives- i els grans patien sobre el fang del mític Las Gaunas. L’època gloriosa es va truncar amb el descens de la temporada 94/95, però el club va tenir una revifada amb un ràpid retorn a la màxima categoria l’any següent. Un dels principals artífexs d’aquell últim ascens va ser el vallesà de Ripollet i exjugador del Centre d’Esports, Manel Martínez. Va ser un dels fitxatges d’aquella temporada després de fer un tàndem demolidor amb José Luis Garzón al conjunt arlequinat a Segona B en la 94/95. Garzón va marxar a l’Albacete i Manel va apostar pel Logronyès.
Com ho recordes, Manel? Doncs com una aventura. Jo era molt jove, mai m’havia mogut de casa i sóc una persona molt familiar. La veritat és que em feia por. Aquell any vaig rebre moltes ofertes i veia que era l’oportunitat d’arribar al futbol professional. La sensació de responsabilitat també va canviar. En el Sabadell era tot diferent, et senties com en una bombolla, molt protegit. Ara estaves fora i havies de respondre en un club que havia apostat per tu.
Curiosament, vas debutar abans amb el Sabadell a Segona A i després vas ser peça clau a Tercera i Segona B. El Centre d’Esports estava en una situació molt delicada. En el tram final de la temporada 92/93 alguns jugadors de la casa vam tenir l’oportunitat de debutar en el primer equip quan ja estava gairebé consumat el descens. Veníem de Primera Catalana, on estàvem fent una gran temporada. De fet, vam acabar pujant a Tercera Divisió. A la Nova Creu Alta jugàvem després del primer equip i molts aficionats es quedaven a veure els nostres partits perquè gaudien més. L’any següent gairebé tot el bloc vam pujar al primer equip a Tercera on vam viure una etapa inoblidable amb Jaurrieta d’entrenador. Un any de moltes emocions, molts problemes extraesportius i una gran alegria al final amb l’ascens a Segona B. L’impressionant suport de l’afició va ser clau per poder tirar endavant i superar totes les dificultats. La implicació de tothom va salvar el club de la desaparició.
Manel es va convertir en l’últim gran golejador del Logronyès al futbol professional / CEDIDA (Panenka)
El teu primer any al Logronyès també va ser espectacular amb 27 gols. T’ho esperaves? Es va fer un gran equip per tornar a Primera Divisió. No només marcava jo, sinó que hi havia jugadors com Loreto o Markovic que també van fer molts gols. A l’última jornada, a Toledo, vaig fer el primer gol i donar l’assistència de l’1-2 a Simeón que va significar l’ascens.
Com es vivia un partit al vell Las Gaunas com a local? Era espectacular. Un ambient molt especial. No només animaven sinó que durant tot el partit cantaven i a vegades semblava que l’estadi es movia de tant soroll. Sigui perquè vaig fer gols i això sempre es valora, em vaig sentir molt estimat per la gent. Fins i tot em van dedicar una cançó. El Logronyès, com el Sabadell, sempre estaran en el meu cor.
L’equip torna a Segona Divisió, però Manel continua fent gols. Fins que arriba l’oferta de l’Espanyol en un mercat d’hivern. És la situació més estranya que he viscut mai. Jo em trobava en un bon moment. A la primera volta havia marcat 12 gols i, de fet, en el meu últim partit a Eibar vaig fer un ‘hat-trick’ per una victòria per 2-5 a Ipurúa. L’equip estava a la zona mitjana de la taula. L’Espanyol s’interessa i paga traspàs al Logronyès. Tot va anar molt de pressa. El que no em podia ni imagina que aquella mateixa temporada el Logronyès baixaria a Segona B i començaria el seu declivi fins a la desaparició. Una llàstima.
Mai vas tenir l’oportunitat de jugar contra el Sabadell en categoria professional. Doncs no. Vaig jugar a l’Espanyol i Sporting i la primera vegada que m’enfronto al Sabadell és a Segona B jugant amb el Badalona. També ho vaig fer amb l’Eivissa.
De totes maneres, tornes a lluir la samarreta arlequinada a Tercera Divisió la temporada 06/07. No va ser una bona experiència personal. Tinc clar que a Tercera Divisió només hauria jugat al Sabadell, per una qüestió de cor. Havia tingut millor ofertes, però em van trucar i no vaig dubtar-ho. Després les coses no van sortir com esperàvem i vaig marxar a mitja temporada. No sempre t’entens amb els entrenadors… Jo he tingut molts tècnics en la meva trajectòria i els que més valoro són els que et fan millorar i treure el millor rendiment. En aquest capítol em quedo amb dos: Jaurrieta, amb el seu peculiar estil, i Marco Antonio Boronat.
Ara continues vinculat al futbol en l’Espanyol, oi? Estic treballant en el Futbol Base en el Departament de captació. Em vaig vincular també als veterans del club per seguir fent alguns partits. En aquell moment el Sabadell no tenia la secció de veterans. Ara està molt ben organitzada i quan puc quedem per sopar i recordar vells temps. Sempre estaré agraït al Centre d’Esports perquè em va donar l’empenta definitiva per poder ser un professional del futbol.
Com veus l’actual situació de Sabadell i Logronyès a Segona A? He pogut veure algun partit. El Logronyès ha agafat una bona ratxa i el Sabadell li costa una mica més, però també ha tingut un calendari inicial molt més complicat. Jo espero que tots dos es puguin salvar.
