Aquesta maleïda crisi sanitària ha fet que l’exposició al MNAC d’Oriol Vilapuig (Sabadell, 1966) hagi tingut a la nostra ciutat menys repercussió de l’esperada.
La mostra Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu va ser inaugurada l’11 de març. Tres dies després, però, la vida entrava en confinament. Reoberts els museus a principis de juny, la caiguda del turisme a Barcelona i la mobilitat interna de la gent adulta i gran (públic preferent del MNAC) no ha ajudat que els visitants pugessin les escalinates de Montjuïc.
Tanmateix, allà dalt es troba el museu més monumental del país, construït arran de la segona Exposició Internacional, del 1929. Una cúpula corona el MNAC i el MNAC corona Barcelona. Allà, a la planta baixa, en ple recorregut de la secció del Romànic, trobem Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu.
I tenim una bona notícia: la mostra ha estat allargada fins el 31 de desembre. No és anodí: El sabadellenc fa 30 anys que dedica part dels estius a recórrer els camins de la pedra antiga al Pirineu. Explora les ermites del romànic (especialment a l’Alta Ribagorça lleidatana). I a través de la tècnica del frottage, Vilapuig ha recuperat infinitat de símbols (quasi) amagats en les piques baptismals i altres pedres d’aquelles esglésies. Com? Es tracta d’una tècnica performativa: Extreu el relleu de les pedres posant-hi paper de traç i aplicant-hi el suau contacte de les seves mans tacades de carbonet. “Així, la imatge es revela, es corporitza a través del meu cos”, explica Vilapuig. Vaja, talment fóssim nens fregant amb un llapis el lateral d’una moneda, prèviament coberta amb un paper.
Les mans de Vilapuig, en plena feina / DS
Són relleus, paviments i símbols que havien quedat ocults, espais quasi invisibles per al visitant ocasional. “La mostra vol donar visibilitat a tot un imaginari patrimonial, del segle XI i XII, provinents d’uns baixos relleus, esculpits en granit, que es troben en unes piques disseminades per les esglésies romàniques de les piques del Baix Aneu”, contextualitza Vilapuig. “La importància prové del fet que estan decorades amb tota una iconografia i imaginari contraposat al relat oficial de les pintures romàniques de les parets”, diu Vilapuig.
Aquí es veuen escenes quasi eròtiques. Animalons i bèsties com els llops, potser xais (corder, a Lleida). Cadàvers. Fulles de falguera i de tardor. Un llampec. Una esquerda. I no és que el MNAC tingui l’aire condicionat a tot gas. És un altre tipus de fred, més profund, més sentit. És un fred de boira, d’hivern al Pirineu, de dies que enfosqueixen poc més tard d’haver dinat.
Detalls de les obres / DS
“Obren un altre camp iconogràfic i camp interpretatiu, que enllaça amb formes de representació ancestrals paganes”, contraposa Vilapuig.
De fet, la connexió entre Lleida i el País Basc, resseguint les muntanyes que conformen els Pirineus, sembla reviure en algunes de les peces (amb un imaginari proper, agermanat, amb reminiscències a la mitologia basca).
Ho corrobora Jordi Camps i Sòria, conservador en camp del Museu Nacional: “Aquests motius entronquen amb tradicions preexistents, motius molt utilitzats durant altres períodes de la història de l’art”.
Pepe Serra, director del MNAC, també defensa que es poden veure en relleus preromans. I que per tant no són només patrimoni del món cristià. Serra, a més a més, posa èmfasi en el fet que el MNAC renova així les narratives que ofereix. “El MNAC ha de ser inclusiu i plural; com ho és la societat. I una línia clau per aconseguir-ho són els artistes. El museu ha de ser un lloc per fer-se preguntes i mirar on no mira la gent”.
Panoràmica del cub dins el qual Oriol Vilapuig exposa les seves ‘empremtes i figuracions’ / ACN
Una visita necessària
La visita al MNAC és, de fet, inevitable. L’skyline de Barcelona es retalla sobre Collserola, damunt la qual es troben elements visibles des de Sabadell: L’església del Tibidabo i la torre de telecomunicacions. Una cafeteria i un restaurant que val la pena (salvant el fet snob).
I sobretot, un recorregut per la pintura del segle XIX (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa), l’art Nouveau, els Quatre gats, el cartellisme de la Guerra Civil i fins a arribar a Picasso, Miró i Tàpies.
També és un dels 10 artistes que participen en ‘Obres els dipòsits’, col·laborant amb el Museu de la Garrotxa i el dels Sants d’Olot, amb el projecte ‘Fer el cap gros’
