Joana Vilapuig (Sabadell, 1994) té un projecte cinematogràfic en marxa juntament amb la seva germana, Mireia Vilapuig. L’actriu de Sabadell ha hagut d’emprendre iniciatives professionals pròpies, ja que s’ha vist afectada per la pandèmia, on el sector de la cultura ha estat dels més perjudicats. En recordar el passat, Vilapuig reconeix que Polseres Vermelles ha marcat la seva vida, però admet que és molt difícil que la sèrie tingui una tercera temporada.
La teva última pel·lícula va ser El sitio de Otto, i també has aparegut a l’última temporada de Cuéntame cómo Pasó a La 1. Quina valoració en fas?
Primer de tot, Cuéntame és una sèrie tan mítica, que et treu una mica de la teva zona de confort. Només van ser quatre dies de rodatge, però van ser molt intensos. Es tracta d’un engranatge que funciona tan bé que tu només vas allà a posar el teu granet de sorra. Quant a El sitio de Otto, és una pel·lícula que vam fer entre l’Iñaki Mur, l’Artur Busquets, l’Oriol Puig i jo. Per tant, es tracta d’un projecte molt personal i poques coses t’omplen tant com fer una pel·lícula en la qual t’hi has involucrat al 100%. Al final, vaig fer de guionista, de productora i d’actriu, a la vegada. Crec que, per exemple, actuar a Cuéntame és una feina, en canvi El sitio de Otto és una vocació.
Quins són els nous reptes professionals de Joana Vilapuig?
Estem fent un projecte cinematogràfic amb la meva germana, la Mireia Vilapuig. Encara estem en una fase inicial i les coses van molt a poc a poc i, és per això, que encara no puc donar detalls.
T’ha afectat la pandèmia professionalment?
Sí, evidentment. He passat per moltes etapes durant la pandèmia. Quan va començar al març, no tenia feina. Ara sí, però he hagut d’emprendre un projecte per la meva banda. La situació m’ha afectat, perquè som un sector en crisi i els que hi formem part no ens consideren professionals. És la nostra feina i, en canvi, sembla que sigui el nostre hobby. Estem tristos i hi ha un sentiment molt pessimista. Durant aquests mesos de la pandèmia s’ha fet molt evident la importància de la cultura. Tothom ha mirat sèries, pel·lícules i ha escoltat música. Una societat sense cultura està condemnada a morir.
Joana Vilapuig ha fet d’actriu, de guionista i de productora /CEDIDA
També has fet obres de teatre i curtmetratges. De teatre, la teva última obra va ser Oh Mami al Teatre Borràs. Quina diferència hi ha entre actuar en un teatre i fer-ho pel cinema?
Hi ha moltes diferències, encara que sembli el mateix. Quan fas una obra de teatre has de tenir la constància d’anar cada dia a assajar i de fer la mateixa funció molts cops. Amb Oh Mami vam estar tres mesos fent l’obra i, per tant, t’exigeix donar-ho tot cada dia. En canvi, la televisió o el cinema és una feina molt més efímera i immediata, però a la vegada et dóna més adrenalina que el teatre. Així i tot, jo crec que els dos sectors tenen una cosa cabdal en comú: la companyonia. Entre actors sempre ens intentem ajudar i tenim un vincle molt especial. Dit això, m’encanten els dos sectors i em costaria molt elegir-ne un i descartar-ne l’altre.
Com definiries la feina d’una actriu?
Jo crec que és posar-se al “servei de”, és a dir, al servei d’un text, d’un director, d’una escenografia i d’un personatge. És una feina complexa, però fascinant.
Podríem dir que vas començar la teva carrera com a actriu a la Joventut de la Faràndula de Sabadell. Quins records guardes?
Tinc molts bons records. Jo era molt petita, ja que només tenia dotze anys, però era feliç i vaig fer molts amics, que encara mantinc ara. Recordo que la meva primera obra va ser el Pinotxo i em vaig posar molt nerviosa al saber que em tocaria actuar. Estava més nerviosa en aquesta obra que quan em van dir que entraria a Polseres Vermelles. Això sí, em van ensenyar molt a controlar els nervis. Tot i que haig de dir que sempre és bo notar nervis, perquè t’ajuden a mantenir la concentració i no equivocar-te. En resum, per a mi, Sabadell és “casa”.
El 2013 es va emetre l’última temporada de Polseres Vermelles a TV3, una sèrie que ha batut rècords d’audiència a casa nostra i, també, a diversos països del món. Va ser amb aquesta sèrie que et vas donar a conèixer. Què significa per tu Polseres Vermelles?
Polseres Vermelles ha marcat un abans i un després a la meva vida. Van ser tres anys molt moguts on, a més, ens va agafar en l’adolescència. Vam viure experiències increïbles i fascinants, i a la vegada teníem una mica de por. En definitiva, podríem dir que vam tenir un mix de sensacions constant. Dit això, l’estiu que ve farà deu anys de la gravació de la primera temporada. Avui dia, els actors encara païm l’èxit que va tenir i no en som conscients del tot. Cap de nosaltres s’ho esperava.
Vas fer el paper de la “Cristina”, una jove adolescent que patia anorèxia. Com ho vas fer per entrar en el personatge?
Si et sóc sincera, haig de dir que vaig fer el personatge des d’un lloc inconscient. Jo només tenia quinze anys i vaig tenir la sort de tenir l’ajuda d’una coach i de tot l’equip. Segurament, si fes el mateix paper de ‘Cristina’ ara, investigaria molt sobre la malaltia i entraria més en el personatge. Desgraciadament, l’anorèxia és una malaltia molt complicada que tenim molt a prop, i sobretot les dones. Crec que la societat i les xarxes socials ens donen un prototip de bellesa que és irreal, que afecta moltes dones que se senten malament amb el seu físic.
L’actriu sabadelllenca té un gran record de Polseres Vermelles/ CEDIDA
Has mantingut el contacte amb la resta d’actors? Amb l’Àlex Monner, el Marc Balaguer, l’Igor Szpakowski, el Nil Cardoner, entre d’altres?
Sí, l’he mantingut molt. Ens tenim una estima especial i tenim una relació que no tindrem amb ningú més. En el moment en què vam rodar la sèrie vivíem junts i vam crear un vincle que no perdrem mai. De fet, quan ens tornem a veure tots, encara hi ha els mateixos rols entre nosaltres.
A més, a Polseres Vermelles vas actuar amb la teva germana, la Mireia Vilapuig. I també en altres sèries i pel·lícules. Com és treballar i actuar amb ella? Podeu separar la feina de la vostra relació personal?
La veritat és que ens entenem molt. Vam viure el mateix, ja que érem les dues noies protagonistes de Polseres Vermelles, i això ens va unir molt. Ara tenim un projecte en ment i crec que funcionarà, perquè les dues pensem molt semblant. Així mateix, haig de dir que podem separar molt bé la feina de la nostra relació personal i tenim una gran relació, pràcticament de bessones, encara que ens portem tres anys.
Tornarà Polseres Vermelles? Hi haurà tercera temporada?
Ho veig molt difícil. Tots teníem ganes de deixar-ho un temps i de no fer més Polseres. Però crec que tots els actors cada cop tenim ganes de tornar. De fet, ho vaig parlar amb l’Àlex Monner i hi coincidim. Seria molt interessant que tornés la sèrie deu anys després. Tant de bo que hi hagi tercera temporada, però no depèn de nosaltres.
