Publicitat
DSCases

Quan les parets de casa parlen

Un menjador carregat d’ornamentació
Un menjador carregat d’ornamentació / PEXELS

Les habitacions de casa poden interpel·lar-nos. A través d’estímuls directes al cervell, emesos per una gran quantitat de formes, colors i textures combinades. L’ornamentació es converteix en una fletxa d’abundància directa als sentits. És la victòria del maximalisme, el corrent estètic que fa bandera de l’excés. I que et desgranem perquè puguis aplicar-lo a casa teva correctament.

El concepte de maximalisme apareix a finals del segle XX com una rebel·lió davant dels espais insípids, neutres i d’aparença clínica que projecta el minimalisme. Davant de la decoració reduccionista, funcional i impersonal. Una resposta burleta al “menys és més”, amb un crit corrector de “més és més”. Com més ornamentació, més formes capritxoses a la vista, millor.

Ara bé, és un corrent estètic que té unes arrels molt més profundes: “Sorgeix molt abans del que es creu, potser no amb aquest nom, però té reminiscències en el barroc, en el rococó, en el que és victorià, en estètiques molt carregades d’èpoques molt anteriors”, exposa Marcelo de Medeiros, professor de Disseny de productes i d’interiors de l’ESDi. “Es reprenen aquests corrents per contraposar-se al minimalisme i tornar a carregar, sense prioritzar la funcionalitat”, afegeix.

Aplicat a l’interiorisme, però, no consisteix, simplement, a omplir les habitacions de casa del màxim nombre possible d’objectes. No es confongui ara amb una espècie de síndrome de Diògenes en la decoració.

“Que hi hagi un excés d’elements, ornaments, colors o textures no significa que no hagin d’estar cohesionats i creant una harmonia entre ells. La gran dificultat i a la vegada la gran màgia del maximalisme recau en l’ordre dels elements i l’equilibri del conjunt”, expressa el dissenyador industrial Oriol Germà.

I encara que no hi ha patrons estrictes per desplegar l’excés ornamental del maximalisme a les llars, es necessita criteri artístic per aplicar-lo: “Per mi és un moviment realment complex i molt sofisticat, lligat a l’art, que es nodreix de la personalitat del dissenyador o artista. No trobaràs dues obres similars, perquè no hi ha unes regles establertes”, reflexiona Germà.

Una qüestió de caràcters

És també un corrent eclèctic, que conjuga diferents cànons estètics. Objectes antics i decoració futurista, en un mateix espai. Sense complexos per combinar estils innovadors i clàssics en una mateixa habitació, i alhora aplicar-hi alts graus de sofisticació ornamental, la dissenyadora d’interiors nord-americana Kelly Wearstler és referència del maximalisme. És l’artista a qui se li atribueix la següent frase: “Per a mi dissenyar és enamorar-me una vegada i una altra. Busco constantment noves formes d’enamorar-me”.

Enamorar-se estimula, desvetlla els sentits. Una sensació que el maximalisme també busca: “M’imagino entrant en un espai supercarregat, en un palau de Versalles. I sí, em desperto, em perdo en els detalls. Tanta cosa em crida l’atenció”, manifesta de Medeiros.

La directora d’art Jennifer Waddell, en aquest sentit, també és partidària de carregar els interiors d’ornamentació. El minimalisme, per a ella, és angoixant: “Necessito una casa amb molta paret per col·locar coses. M’agrada que hi convisquin diferents estils, combinar. Una paret on no hi ha res m’inquieta”.

Però no és un estil apte per a tothom: “Em costa connectar amb el maximalisme, ja que el meu cervell ha estat educat en el corrent contrari”, reconeix Germà.

És qüestió de caràcters. Oposadament a l’efecte estimulant del corrent maximalista, els interiors minimalistes netegen l’espai, anul·len distraccions, transmeten netedat, calma i puresa a través de colors neutres. El blanc evoca la positivitat del naixement, tal com assenyalava Kandinsky. El minimalisme simplifica la decoració fins a comptar, només, amb el que és essencial.

“Algú que sigui més funcional, més auster, en un espai maximalista pot arribar a sentir ansietat per massa estímuls. Per l’estil carregat i per l’excés de colors, que generalment són vibrants”, apunta el professor de disseny de l’ESDi.

Entre el minimalisme i el maximalisme, hi ha infinites possibilitats. Tantes com caràcters. Trobar l’espai que millor encaixi amb cadascú és la feina del bon interiorisme.

Que hi hagi un excés d’ornaments no significa que no hagin d’estar cohesionats, harmònics”

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top