Antídot contra negacionistes

Recordareu que la tardor passada van aparèixer pintades negacionistes a les parets del Mercat Central. Els comentaris que els lectors del D.S. deixaven escrits a la notícia de Facebook eren indignats. Una en concret va posar el dit a la nafra: “Que vingui a passar un dia a l’UCI”. A veure si existeix o no la Covid, venia a dir. I això és precisament el que aconsegueix mostrar Vitals: fer visible (en les conseqüències reals) el que és invisible (un virus microscòpic). Els famosos respiradors 3D, els pacients boca avall per respirar millor... I és que són molts els que no hem trepitjat mai una UCI ni hem tingut cap persona propera (familiar, amic) hospitalitzat per Covid.  A més, com a éssers humans que som, hem normalitzat l’existència de la pandèmia i les morts diàries (sense que impliqui no mantenir la distància o treure’s la mascareta), com a mecanisme per sobreviure i seguir endavant. Vitals és, precisament, un atac a aquesta normalització. Que no saps què està passant a les UCIs? Doncs jo t’ho mostro. Ara sabràs què és ofegar-te per (intentar) parlar, mentre un tub et drena la tràquea. D’aquí que el visionat de Vitals sigui antídot contra relativismes. Un visionat que també seria bo acompanyar d’un paquet de kleenenex, per l’alt voltatge emocional que traspua.  https://twitter.com/AniolRiba/status/1244598035310612481 I malgrat tot és (sobretot) un documental esperançador. Evita caure en el missatge simplista del “Tot anirà bé”. Perquè no és així: de fet, dos dels pacients que van començar a gravar per a Vitals van acabar morint per Covid abans que acabés el rodatge.  Ara bé, envia un missatge clar: farem el possible perquè tot vagi bé. Especialment, des del món sanitari, a qui Vitals reivindica i els reconeix la tasca en la primera trinxera. Resulten entranyables les relacions entre pacient i sanitari, com l’agent de la Policia Local de Cerdanyola i la infermera que arriba cada dia al Taulí en bicicleta i li reconeix que de vegades comet petites infraccions. “És que no hi ha carrils bici a Sabadell”, li diu, riallera.  I és inevitable emocionar-se amb els aplaudiments amb què els sanitaris acompanyaven el moment en què un pacient surt de l’UCI o és donat d’alta. Vosaltres els aplaudíeu a l’UCI, per celebrar la vida; nosaltres us aplaudíem des dels balcons, per agrair-vos-ho. I tornar a recordar els rellotges a les 20 h (“Sortim?”, “Sí, sí, espera que em poso les sabates”) ens retrotrau a un món que es fa llunyà i no volem recordar (gaire). Es fa impensable tornar al confinament de març del 2020, perquè ens hem acostumat a viure així: entre mesures del Procicat, però amb un fil invisible de normalitat.  [caption id="attachment_171015" align="aligncenter" width="700"] D’esquerra a dreta: Guillem Barceló, Fèlix Colomer, Lluís Domingo i Jannes Jacobs, divendres passat al passeig de la Plaça Major / VICTÒRIA ROVIRA[/caption] Per això, veure Vitals també m’ha generat un involuntari malestar. Una certa sensació que és un documental que encara no volia veure. Perquè serà sens dubte un testimoni de qualitat per preservar la memòria de les UCIs i el dia a dia als hospitals. Però no vull tornar al març del 2020. I tanmateix, d’aquí a poques setmanes, arrencarem un cicle constant d’efemèrides. La cirereta? El primer any de la declaració de l’estat d’alarma.  Potser és bo que no tanquem tan de pressa la ferida. O que la cicatritzem sabent el que ha passat. De com els telèfons mòbils es van convertir en l’única via de comunicació entre els ingressats i els seus familiars (i de com aquells telèfons estaven aguantats per les mans dels i les sanitàries). De com celebraven els aniversaris amb un pastisset i tres espelmes. De com despertaven els pacients amb les fotografies de les filles o amb un vídeo del fill. De com van sostenir la vida.