Deia Walter Benjamin que els infants no constitueixen una comunitat aïllada, sinó que formen part del públic. Als anys 30 l’etnòleg i folklorista Joan Amades va vindicar el teatre de titelles, que d’ençà de l’inici del Romanticisme va servir d’estímul per a la creació i va ser motiu constant de reflexió teòrica d’autors teatrals com Kleis, Maeterlink o Crag, entre altres referents europeus. A Espanya, Ramon del Valle-Inclán i Federico García Lorca van deixar-ne obres, com també ho van fer els escriptors Santiago Rusiñol, Pere Coromines i Salvador Espriu.
No és, doncs, un gènere menor com corrobora la complexitat i la tradició del Bunraku, el teatre homòleg japonès. Requereix una tècnica i estudi seriosos sobre els quals jugar amb una síntesi de veu, paraula, gest, utillatge i pedagogia en una representació teatral enriquida per la interacció d’aquests canals que facilita l’atenció de l’infant. Quelcom que, no ho oblidem, també necessita l’acompanyament dels pares o tutors, per tal que reconduir la conducta dels nens i evitar guirigalls. I, a vegades, certament, costa.
Per això hi ha iniciatives com les del Teatre Arlequí, amb una programació pròpia dedicada al teatre de titelles i al públic infantil, que l’ha dut a convertir-se en un petit emplaçament de referència dins l’ample ecosistema teatral sabadellenc. Inspirats per la petita sala barcelonina La Puntual, es tracta d’una aposta impulsada fa vuit anys per l’acròbata sabadellenc Raül Grau i l’enginyer badaloní apassionat pels titelles Xavi Serrano.
Els de l’Arlequí han acabat trobant el format idoni per a aquest públic: les noves produccions les mantenen durant sis setmanes i les reposicions d’èxit com la d’Els 3 porquets, quatre; a més, cada sessió inclou entre dues i quatre narracions d’uns 35-40 minuts de durada. És el cas de les quatre Faules d’Isop que han estat representant aquest febrer. Entre elles, les conegudes de La cigala i la formiga i la de La llebre i la tortuga.
Moguts pel titellaire Lorenzo Iván Giménez, són ninots de tija, és a dir, que es mouen des del cap i les potes amb uns bastons, elaborats per la mateixa companyia i modelats amb fang, teles, algun material reciclat, esponges i cartó. La funció presenta una escenografia diàfana, que vesteix un desenvolupament ben construït dramatúrgicament, sense excessos de narració i possibilitant l’encaix dels moviments explícits, versemblants i expressius de les figures. A vegades, també coordinats amb el fons musical (amb temes de jazz i pop-rock), reforçant-ne la percepció psicomotriu. I, com a tota faula, la clou un missatge moral amb caràcter universal.
El dissabte 27 i diumenge 28 de febrer encara es podrà gaudir en les dues sessions que oferiran. El març es reposaran l’Aneguet lleig i Les 7 cabretes.
