El Granada-Getafe es va convertir en el seu últim partit com assistent de Primera Divisió. El sabadellenc Juan Carlos Barranco Trejo deixa enrere una llarga trajectòria arbitral que va començar amb només 15 anys. Ara, amb 45, es veu obligat a retirar-se. Ha arribat l’hora de recollir la bandereta.
Sap greu haver-ho de deixar per una qüestió d’edat? Just aquest any s’ha eliminat el límit d’edat, però a mi encara em va enganxar i ho tenia assumit. Almenys he pogut gaudir d’una temporada amb contracte professional.
Era un mal jugador i es va fer àrbitre o sempre va sentir la vocació arbitral? Jo vaig jugar a l’històric At. Sabadell -al camp de l’actual Parc Catalunya i les Pistes d’atletisme-, San Julián i la Damm, però al mateix temps també feia d’àrbitre a categories inferiors i m’agradava molt. Finalment vaig decidir-me per l’arbitratge i he anat pujant esglaons des de sota. Haver estat una dècada a Primera Divisió és un autèntic privilegi perquè és molt difícil arribar. Jo ho comparo a unes oposicions amb milers d’aspirants.
Per què es decanta per la feina d’assistent, abans més coneguda com a linier? Quan feia d’àrbitre principal a Regional ja anava d’assistent a partits de Segona B. Vaig tenir una progressió ràpida, però després de patir un descens a Tercera Divisió, em vaig plantejar la possibilitat de continuar només com a assistent. Va ser una decisió important i ara s’ha convertit en una especialització en el món de l’arbitratge.
Va ser-ho a Segona A amb Miranda Torres i a Primera amb Alvarez Izquierdo i els últims quatre anys amb David Medié Jiménez. Ho ha viscut sense VAR i amb VAR. Quina valoració en fa? Abans anaves a casa rumiant si t’havies equivocat en aquella jugada de gol que vas anul·lar per un fora de joc discutible, i ara el VAR és com una xarxa de protecció. Et pots equivocar igual al final de l’acció, però no té la mateixa transcendència perquè el VAR ho corregeix.
La sensació, però, és que ara la feina de l’assistent és més còmode i perd incidència. La norma habitual és deixar acabar les jugades, però nosaltres no ens volem equivocar perquè després vindrà l’anàlisi del Comitè d’Àrbitres i per exemple aquesta última temporada es feien videoconferències cada divendres per analitzar les jugades de cada jornada. La pressió continua sent la mateixa, però el futbol ha guanyat en encert i justícia.
Els assistents, per la seva ubicació, també han patit més la pressió ambiental dels camps. Algun record especial? Ara ja és més difícil, però en la seva època el camp de Vallecas (Rayo Vallecano) era especialment complicat pels assistents. La tanca estava molt a prop i gairebé et podien tocar. Et llançaven pipes i altres cosetes. També el d’Osasuna era difícil.
A vostè mai li ha passat allò de Mejuto i Rafa Guerrero en el famós partit Saragossa-Barcelona? No, no. He fet consultes amb l’àrbitre principal, és clar, però mai han estat tan mediàtiques com aquella situació.
Quin ha estat el partit amb més tensió que recorda? Com en la meva retirada, també hi era el Granada. Era una tornada de play-off a Primera a Elx. Es va viure amb una tensió extrema, va haver-hi polèmica per un gol anul·lat als locals… Però el duel que recordo de més intensitat és un derbi Betis-Sevilla. Allò és ‘el partit’ a la ciutat i es nota sobre la gespa.
Era de donar-li moltes voltes a la seva actuació quan arribava a casa? Al principi, moltes voltes. M’atabalava amb la repercussió que podia tenir alguna equivocació. Però això és un joc d’errades, de tots els protagonistes, i al final ho assumeixes per fer-ho millor.
Si ha d’escollir alguna cosa, amb què es queda de la seva trajectòria? He visitat moltes ciutats, he conegut el futbol professional des de dins i, sobretot, he convertit el meu hobby en la meva professió durant molts anys. També aprens a gestionar situacions, la pressió, l’estat d’ànim. I coneixes molt bona gent, com els companys que he tingut els últims anys.
S’acabarà la seva vinculació amb el món de l’arbitratge a partir d’ara? L’últim any havia demanat una excedència en la meva feina de funcionari a l’Ajuntament i tornaré a treballar, però no descarto col·laborar d’alguna manera a través dels mitjans.
Sense la bandereta, això sí.
