[Joan Albert Vicens]
Cuba és un país estretament lligat a la història de Catalunya i d’Espanya. Molts catalans hi van buscar un futur millor en altres èpoques –els «indianos»– i en els darrers temps molts cubans cerquen el mateix entre nosaltres, també a Sabadell. De la comunitat cubana de la nostra ciutat en forma part des de 2004 Ramón Herrera Padrón, professor d’anglès en moltes empreses del nostre entorn.
Herrera, que ha covat sempre una vocació d’escriptor, ha publicat el llibre Bienes Malversados, que recull 21 contes preciosos que evoquen la seva adolescència i joventut, als anys 60 y 70, quan ja s’havia consolidat la revolució comunista instaurada per Fidel Castro l’any 1959. Es pot adquirir el llibre a La llar del Llibre.
Bienes malversados ens permet conèixer la “història viva” de Cuba, més enllà de les dates, les dades i els estudis dels historiadors convencionals. El conjunt dels contes ens submergeix en l’univers ambigu i fins i tot contradictori d’un país tropical, una illa amb forma de cocodril a la vora del gran gegant americà, un mosaic de cultures i gents diverses, i que de sobte cau en el motlle d’un estat socialista-comunista que, de manera implacable, aspira a donar una forma a tots els aspectes de la vida personal i social d’acord amb una ideologia estatalista i col·lectivista. Què en va resultar? Això es pot besllumar en les pàgines del llibre d’Herrera.
Ramon Herrera va néixer a Cuba i viu actualment a Sabadell / DS
Ramón, es pot escriure un llibre sobre la Cuba de Fidel Castro sense que el llibre sigui un declaració política a favor o en contra del règim? Jo no he volgut escriure un llibre polític, sinó la crònica del meu barri en l’època de la meva infància i adolescència. Com aquells anys ja s’inclouen en el període comunista, això queda clarament reflectit en el llibre, també perquè ho coneguin els que no ho han viscut. He intentat expressar el que vaig viure de la manera més autèntica possible. Després, el lector en traurà les seves conclusions.
Aleshores, es tracta d’un llibre biogràfic? Tot i que el llibre està escrit en primera persona, no reprodueix exactament els fets de la meva vida ni els personatges es corresponen a persones concretes, però tot allò que explico i els personatges que hi apareixen representen el que vaig viure jo i les històries dels meus veïns, sota l’impacte de les lleis de la revolució: alguns obligats a entregar els seus petits negocis, els joves forçats a treballar als camps de canya de sucre, i molts d’altres a emigrar per guanyar-se la vida en millors condicions.
El teu llibre ens trasllada als primers anys del comunisme cubà. Els recordes com uns anys feliços? La majoria recordarem amb afecte la nostra infància i adolescència si hem tingut la sort que ens envoltin bones persones i bons amics. Però jo vaig viure aquells anys trasbalsat per les decisions d’un estat que cada cop volia controlar més la vida dels ciutadans i imposar sense discussió les seves idees. Això xocava amb l’esperit independent propi dels joves. Qualsevol de nosaltres, per exemple, pot estimar molt el seu pare i valorar el que pugui haver fet per ell, però mai no acceptarà que l’imposi el que ha de pensar, llegir, dir, estudiar, la música que pot escoltar, la manera com ha de treballar… sense tenir mai en compte la seva opinió. El que va passar aleshores explica el que està passant avui.
Cuba viu una situació especialment tensa, amb ciutadans protestant al carrer, patint una dura repressió policial. Quin futur hi veus? Voldria per a Cuba el mateix que molts catalans voleu per Catalunya: que la població decideixi el seu futur elegint els seus líders en unes eleccions democràtiques i obertes, sense ingerències exteriors. I acordant entre cubans allò que sigui millor per a nosaltres. Vull que s’hi respecti la llibertat d’opinió, de manifestació, de premsa… Com va dir Juárez, no hi pot haver pau si no es respecten els drets dels altres.
