Les turistes nord-americanes adinerades van estar a punt de carregar-se el nostre patrimoni tèxtil. O depèn de com ho mirem, van salvar-lo. Sigui com sigui, si no fos per elles, que es van enamorar dels teixits modernistes dels antiquaris i van començar a comprar-ne per destrossar-los i fer patchwork, no hauria nascut la sabadellenca Fundació Antoni de Montpalau, que volia evitar aquell espoli.
La Fundació Antoni de Montpalau disposa, actualment, de la col·lecció de moda més important de l’Estat, amb uns 17.000 vestits d’alta costura i prêt-à-porter i uns 30.000 dibuixos. De valor incalculable, el gruix de la compilació reuneix, sobretot, peces dels anys 20 fins a l’actualitat, però també del segle XVIII i, fins i tot, teixits del XVI.
Tot plegat, sense fer soroll, a poc a poc, amb paciència i molta dedicació. El fons de la col·lecció ha crescut fins a representar l’alta costura clàssica catalana del segle XX i la moda contemporània, tant del país com internacional, passant per l’obra de les modistes, poc representada en museus. Per exemple, la Fundació és avui dia una referència de l’obra de Pedro Rodríguez o Pedro Rovira, de qui tenen més de 150 vestits i 11.000 dibuixos. O té ben representat Manuel Pertegaz, Josep Font, Christian Lacroix, Davidelfín, Isabel de Pedro, Robert Dalmau o el sabadellenc Toni Miró.
Van tenir-hi a veure les turistes nord-americanes adinerades, sí, però el mèrit de debò no els correspon a elles. Era 2004 i Josep Casamartina, historiador de l’art, la moda i l’arquitectura, feia temps que era comissari d’exposicions del Museu Tèxtil de Terrassa. Des de la institució s’havia adonat del potencial d’una col·lecció tèxtil i va proposar-li a una bona amiga i ara presidenta de la Fundació, Anna Maria Casanovas, emprendre l’aventura. I hi van posar fil a l’agulla, amb ell com a director.
“Havíem de rescatar els teixits modernistes dels antiquaris perquè no fossin destrossats. Però és que, a més, quasi ningú no preservava aquesta mena de patrimoni a Catalunya”, reivindica Casamartina, que fins al 19 de febrer és comissari de l’exposició Santa Eulàlia. 180 anys de moda al Palau Robert, que ja ha superat els 30.000 visitants. La Fundació i Santa Eulàlia en són els principals prestadora de vestits.
L’exposició ‘Santa Eulàlia. 180 anys de moda’ supera les 30.000 visites / Palau Robert / Santa Eulàlia
“Quan la moda passa de moda desapareix. I si no es documenta, col·lecciona i dona a conèixer, no en queda ni rastre, més enllà de la fotografia, la premsa i el cinema”, assenyala el sabadellenc.
La llarga trajectòria en el món artístic de Casamartina li ha proporcionat molts cercles d’amistats. Amb Joan Perucho, per exemple, per això amb Casanovas van decidir batejar la Fundació amb el nom d’un dels personatges de Les històries naturals, amb el permís de la vídua de l’escriptor.
La veu sobre el col·leccionisme de Casamartina i Casanovas va començar a córrer i van arribar donacions de vestits preciosos. Eren de dones que temien que acabessin a les escombraries.
“Un dels primers regals, amb molta càrrega simbòlica i emotiva, va ser pijama de luxe de Casa Sivilla de 1932, donat per Montse Bros. O els vestits de la filla del pintor Josep de Togores, del qual sóc especialista, o bé el primer Pertegaz que vam tenir, de Providència Feliubadaló de Duran. O, per exemple, el vestit de núvia de Carmen Mir de la mare del pintor Ramiro Fernández. Però n’hi ha tantes, tant singulars i emotives, que no pararíem”.
I van arribar també donacions molt rellevants, per quantitat i qualitat. Com la de Coqui Malagrida, amb vestits de Pedro Rodríguez, Pertegaz, Yves Sain Laurent o Christian Lacroix; la de Niki Bosch, amb vestits de la model Celia Torres, que havia estat la seva dona; o de la família Caparrós Sanahuja, sogres de la dissenyadora Txell Miras, que van donar cent vestits de moda internacional dels anys 80 i 90. “I sobretot la d’Isabel de Pedro, que ens va donar més de 1.000 peces de la seva pròpia marca i quasi 2.000 de dissenyadors contemporanis internacionals de primera línia”, remarca Casamartina.
L’exposició està comissariada per Casamartina / Palau Robert / Santa Eulàlia
El paper d’Ismael Núñez a la Fundació ha estat determinant. Des de fa anys és el conservador –de 17.000 vestits!– i la mà dreta de Casamartina, amb qui comparteix la majoria de comissariats de les exposicions. També ha estat rellevant la feina de Rosa Maria Martín i Ros, membre del patronat de la Fundació i antiga directora del desmantellat Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona.
I no només vestits
La Fundació va organitzar l’any 2018 la primera gran exposició retrospectiva de barrets de tot l’Estat, peces provinents de marques i taller que des de l’inici han pogut reunir, documentar i estudiar. I sabates, també. L’any vinent la Fundació farà una exposició monogràfica al Museu del Calçat i la Indústria, a Inca (Mallorca).
Altres exposicions previstes són al Cristóbal Balenciaga Museoa (Getaria); al Museo del Traje de Madrid, sobre texans; o sobre el color negre a la Fundació Rocamora. A l’Alhambra de Granada, deixaran 19 vestits per a l’exposició que es farà sobre el fotògraf de Vogue Henry Clarke.
I tot això, a on ho posem?
L’any 2011 va ser clau perquè la col·lecció creixés. Gràcies a la família García-Planas, per primera vegada la Fundació va tenir una seu. La fàbrica Artèxtil, on es va quedar fins al 2017, quan va ser venuda. Uns anys abans, el periodista Plàcid García-Planas ja havia cedit la casa Arimon per ubicar-hi la primera exposició, que va ser un èxit. De fet, l’única que s’ha fet a Sabadell.
El patrimoni que la Fundació ha salvat de l’oblit i de l’aniquilament està actualment repartit en magatzems. Ningú se’ls posarà, però els vestits busquen sortir de les capses. “Si la ciutat ho vol aprofitar, potser es podria generar una dinàmica que reactivés l’activitat cultural i la projecció de Sabadell a fora”, deixa a sobre la taula Casamartina.
