Sergi Roca Bru (Sabadell, 1987), segon Kapellmeister (mestre de capella) a Kiel per quarta temporada i des de la passada tardor també primer al teatre de Flensburg, torna a la seva ciutat natal per dirigir la segona producció operística de la Fundació Òpera a Catalunya (FOC) de la temporada, Madamma Butterfly, el 15, 17 i 19 de febrer.
Retornes a la FOC i repeteixes compositor: Puccini. Quantes obres seves has dirigit?
He fet la trilogia popular: La bohème, Tosca i ara Madamma Butterfly en teatres alemanys i també a Sabadell. De fet, aquesta Butterfly de la Fundació Òpera a Catalunya serà la meva segona producció. I al maig, quan torni a Kiel, dirigiré Manon Lescaut. Em trobo molt còmode amb el llenguatge puccinià i m’interpel·la emocionalment per la seva expressivitat, sense que sigui kitsch.
Per què ens fascina tant Puccini?
Perquè és molt intel·ligent a l’hora d’escriure pels cantants, cuida l’aparell líric vocal i és conseqüent amb la seva dramatúrgia. No hi ha res atzarós, està tot pensat i calculat. Per exemple, la contraposició dels orientalismes japonesos respecte els personatges de Pinkerton i Sharpless, la creació d’atmosferes, l’ús de leitmotivs… És un compositor fantàstic a tots nivells: melòdic, harmònic i dramatúrgic amb orquestracions magistrals. Fins i tot, a La rondine té el seu segell personal.
En aquest sentit, el contrast entre Tosca, que vas dirigir fa exactament dos anys, i Madamma Butterfly no és només un estil més melodramàtic si no….
Són dues òperes consecutives però molt diferents, sobretot per la base dramàtica dels seus llibrets. Tosca és una òpera d’acció, una mena de thriller a partir d’un triangle de personatges amb un pes força equilibrat entre ells, mentre que amb Butterfly la protagonista és ella i la resta queden en segon terme. Fins i tot Pinkerton, que no apareix al segon acte: tot està centrat en la psicologia i la vivència emocional de Cio-Cio San. En aquest sentit, no és una òpera amb acció, al marge del desenllaç que, d’altra banda, ja està anunciat des de la seva sortida a escena quan fa referència al pare. De fet, tots els personatges albiren la tragèdia menys ella mateixa. Els dos primers actes són una preparació per al desengany del tercer.
Més enllà del xoc cultural entre occident i orient, quin és el tema de fons de Butterfly? L’enyor i el desamor?
Jo crec que, encara que l’enyor és un tema present igual que el desamor, per a mi el que tracta Puccini amb Cio-Cio San és l’espera i l’amor incondicional per damunt de totes les traves, ja que, fins i tot, ella renega de la religió, les tradicions, etc. Abandona completament la seva vida per ell. O això pretén.
On rau la dificultat de Madamma Butterfly?
Per a un director és difícil, com totes les òperes de Puccini, perquè té molta agògica, molts canvis de tempo, detalls de gran subtilesa o girs molt bruscs. Hi ha de tot i poques vegades hi ha un tempo constant. Però precisament aquesta flexibilitat i mal·leabilitat permet modelar els climes i les emocions. Per això, cal ser molt refinat a nivell instrumental i harmònic. Per exemple, per l’orquestra, la major dificultat és trobar la cohesió com a grup, saber cap on hem d’anar.
Un dels números més emocionants és el cor a boca tancada de l’acte II, que requereix un equilibri i un control dels balanços i d’afinació força difícils entre les veus i l’acompanyament orquestral.
Sí. És un bon exemple del refinament puccinià a partir d’uns materials senzills, sobretot a l’acompanyament. Basteix un número on el cor és tractat com un instrument més, no com un personatge, però igualment transmet un component humà i tímbric molt especial. La dificultat rau en mantenir el balanç i l’afinació i ajuntar bé els pizzicatti de la corda amb les flautes. Les veus canten a capella i fora d’escena, per aquesta raó Puccini afegeix una viola d’amor també fora d’escena per a reforçar.
Visualment, com és la producció?
A nivell escènic diríem que clàssica, que juga força amb els shojis de les cases japoneses tradicionals i que estan elaborats de manera que permeten dissipar la llum generant ambientacions, sobretot en els moments de dia i de nit. Crec que estèticament és bonica i a més funcional.
Després de la gira per Catalunya retornaràs a Alemanya, on dirigiràs Manon Lescaut a Kiel. Creus que el model de la FOC s’assembla més al sistema i funcionament teatral d’àmbits centreeuropeus?
No, és cert que és únic a Espanya, però a Alemanya i als teatres on jo treballo s’encavalquen les produccions i els teatres tenen una plantilla força estable de cantants i fan temporades regulars on cada setmana hi ha diverses funcions: òpera, musical, ballet, infantils… Logísticament és més complicat, però hi ha una gran oferta.
