“Ha gelat molt”, “Això no tira”, “No recordo un hivern com aquest”, són alguns dels comentaris més repetits entre els pagesos de l’horta Vella, a la llera del riu Ripoll, al marge dret del curs fluvial, entre el Molí d’en Fontanet i el pont de la Salut.
Aquí, en un espai de prop de set hectàrees, un centenar de pagesos cuiden, alguns amb més periodicitat que altres, i amb més o menys traça, la seva parcel·la. “Pràcticament, hi vinc cada dia, una estona, a treure el nas. Fa vint-i-tres anys que hi vinc”, explica el Lluís Fernàndez, mentre ens ensenya les cols Llombardes, les de Brussel·les, els bròquils, les cebes o els quatre enciams que resisteixen a les glaçades d’aquest darrer mes.
/ A. Torres
A més de ser pagès per divertimento, aquest sabadellenc és el president d’una horta que en els darrers temps, amb la mort del darrer pagès que s’hi dedicava professionalment, ara fa quatre anys, el Vicenç Ustrell –a l’horta, però, era el Pigat– havia entrat en una deriva que calia redreçar amb urgència. “Antigament, a les hortes com aquesta hi estaven involucrats els fabricants i els pagesos que després anaven a plaça a vendre. Però tot ha canviat amb l’arribada de nous propietaris o llogaters, progressivament s’anaven perdent els orígens, la història, els seus noms, i és per això que vaig decidir posar-m’hi”, detalla Fernàndez, fent referència a Cal Quintana, l’escaixalat, el Molí Xic o l’espanta nanos. Noms que progressivament van caient en l’oblit i que Fernàndez mira de frenar. Bé, que com diu la dita: a Sabadell cadascú va per ell, que l’horta fos una república independent, i que tothom remés en la mateixa direcció. En això, encara hi ha solució, però la fisonomia dels horts ja no té marxa enrere: parcel·les amb tanques, les construccions de barraques i la plantació d’arbrat, són alguns dels trets característics del segle XXI a l’horta.
Entre les cares noves hi ha el Paco, que preguntat quan va instal·lar-se a l’horta vella explica que “vaig venir quan s’assecaven les tomaqueres, que això deu ser a finals d’agost o principis de setembre”, mentre recull bledes, al costat d’una cigonya, l’espantaocells que atrau les mirades curioses de tots aquells que caminen per la llera del riu. Al seu costat, i només separat per la séquia que nodreix d’aigua les diverses hortes, hi ha la Maria Josep i el Paco, valencians i músics, que el passat estiu van comprar una parcel·la de prop de 600 m2 (15 euros el m2). “Vam veure aquest raconet i ens vam enamorar. Volíem el nostre espai per desconnectar de la feina, i que el dia de demà les nostres filles sàpiguen valorar el què implica plantar i collir, que no és anar al Mercadona i comprar-ho”.
Filat elèctric i portes obertes
Les hortes, perfectament delimitades, algunes amb petites obres d’enginyeria per al reg gota a gota, també compten amb nouvinguts d’altres cultures, com orientals o aràbigues. Allà, tot i una comunitat amb diverses desenes de pagesos, cap conflicte, ans al contrari. Les problemàtiques, a part dels viscuts anys enrere amb l’aigua, venen de l’exterior: “Aquí tenim diversos depredadors, siguin els coloms o els ocells, que es mengen l’ull de les cols, i els senglars. Oi que sembla que estiguin lluny? Doncs no”, assegura Fernàndez. Des de fa uns mesos, tota la comunitat ha hagut d’instal·lar un filat elèctric, després de successius episodis de destrosses de les collites. Amb aquests mamífers sembla que s’ha posat fi al maldecap, com també amb els lladres, que durant una temporada van esbotzar portes per endur-se tot allò de valor: “Mira, aquesta caseta, ja deixa la porta oberta, tip que li facin malbé”, detalla Fernàndez. Resseguint el camí que passa per les diverses hortes, algunes abandonades, algunes de multipropietat, d’altres ocupades i alguna amb gallines, deambula el Ramón, tapat fins a les celles, recollint fusta per a la candela –com es coneix la llar de foc a Andalusia–:”Ha glaçat molt i s’ha d’anar amb compte que no t’enganxi una gelada forta i ho mati tot. Ara només tinc faves. Amb la passada lluna vaig fer el planter, que ja el tinc a punt per plantar tomàquet, fesols, carabassa i cogombre”, li explica al Catalán, com coneixen el Lluís a l’horta.
La propietat de l’hort és una de les peculiaritats d’aquesta horta. N’hi ha de tota mena: des d’aquells que en són els propietaris i alhora els que s’encarreguen de conrear-la, com és el cas del Lluís, la del llogater, com el cas del Paco o les ocupades: “Aquí s’han vist coses curioses. Un dia van ocupar una parcel·la, la van netejar, i sorprenentment l’endemà va venir el propietari a fer-los fora. Va plantar-hi patates, però encara hi son. Ningú les ha vingut a treure”, explica, encuriosit, el sabadellenc. Ara, fa escasses setmanes, es va vendre una parcel·la per 40.000 euros.
Un dels més veterans a l’horta, al conegut com l’hort del gallinaire, el Cisco Zaragoza, anys enrere paradista als mercats de Campoamor i la Creu Alta venent pesca salada, ja té el canyissar a punt, per a plantar-hi prop de dues-centes tomaqueres. En el seu hort, hi ha de tot: faves, cebes, figueres, carxofes i raïm. “Deu fer uns trenta-cinc anys que m’arrossego per aquí. Sempre faig invents. Hi ha coses que funcionen, i d’altres que no tiren. Però això és la part més bonica: provar i equivocar-te. Tard o d’hora alguna cosa et surt bé”. El raïm, ull de perdiu, la figuera o el nesprer, alguns dels seus tresors més ben preuats.
Un mes de temperatures sota zero
Les ‘queixes’ dels pagesos no són gratuïtes. Des del passat 20 de gener, la temperatura mínima ha arribat a caure per sota els zero graus, segons les dades de l’estació automàtica Sabadell – Parc Agrari, del Servei Meteorològic de Catalunya. Només la primera setmana de febrer la temperatura mínima s’ha mantingut per sobre els zero graus: “No recordo haver viscut una gelada amb tanta durada. Aquesta gelada, la blanca, però, no és tan dolenta com la negra. Fins al migdia, no es pot fer res”, explica el Cisco. Ara fa una setmana, per exemple, el termòmetre va caure fins als -1,9 °C.
