[Xavier Guerrero, químic i exregidor]
Vet aquí que ja tenim a tocar noves eleccions al Parlament de la Generalitat i aviat al Parlament Europeu. Els partits han anat movent llurs fitxes i una de les més sorprenents ha estat l’entrada de Tomàs Molina a les llistes d’un dels partits per a Europa. Com no podia ser d’una altra manera, una onada de crítiques ha omplert les xarxes socials (ens hauríem de plantejar si socials és l’adjectiu més adequat). Li han dit de tot a escala política, personal i professional. Res de nou. Hauria estat exactament igual si s’hagués presentat a les llistes de qualsevol altre partit. No podem obviar que en Molina s’ha creat un personatge polèmic, que ens ha proporcionat uns gags memorables al Polònia i alguns comentaris controvertits al seu Instagram o en entrevistes i debats. Però també és un gran professional i un bon divulgador científic.
Al marge del partit pel qual vagi de diputat a Europa, crec que ens hauria d’alegrar que un professional en actiu decideixi fer aquest pas i amb un objectiu concret, com va revelar en el seu moment: treballar contra el canvi climàtic des de les institucions europees. Els qui el critiquen tant potser haurien preferit que anés de diputat un illetrat que prendria decisions en funció de les enquestes o del seu caprici, o d’obscurs interessos dels lobbies, o bé un altre diputat d’aquests que ocupen un escó del Parlament Europeu com a pagament pels anys dedicats al partit, com si l’Europarlament fos l’outlet dels partits polítics, “miri, gràcies pels serveis prestats, però ara ens molesta una mica aquí, per això l’enviarem a Brussel·les a cobrar una paga monumental, a canvi que no faci gaire soroll”.
Doncs resulta que al Parlament Europeu es voten directives i reglaments molt importants, que afectaran directament el nostre dia a dia, i jo prefereixo que hi hagi allí participant d’aquestes decisions persones amb una professionalitat contrastada, i no gent que al seu currículum diu que tota la vida ha viscut només de la política i que, per tant, la seva prioritat serà sempre mantenir la cadira, per damunt d’ideologies i béns comuns. En alguna altra ocasió he comentat el que hauria de ser l’ordre de prioritats bàsic en política: el bé comú, el bé del partit i, al final, el bé personal. Molt sovint coincideixen: si faig quelcom bo per al país, en sortirà beneficiat el partit i, de resultes, també jo.
El problema sorgeix quan aquests interessos entren en conflicte, quan una decisió que serà bona a la llarga per al país, pot tenir costos electorals a curt termini. Arribat el cas, no dubto que en Molina votarà medi ambient. Si passem llista d’altres eurodiputats, podríem dir el mateix, amb la mateixa seguretat? També és cert que té poques possibilitats de ser eurodiputat. Anirà de número 4 i molt bon resultat hauria de treure la seva coalició electoral per ser escollit. Tot i això, ja ha afirmat que passi el que passi, no sortirà més a la secció del temps de TV3.
Conec un diputat sabadellenc que m’explicava, fa cada cop més temps, que els polítics no fan com en Tarzan, que saltava de liana en liana, sinó que no deixen anar una liana fins que no tenen ben agafada l’altra. Si en Molina renuncia d’aquesta manera a la televisió sense tenir gens assegurat l’escó, és que realment ho vol deixar –recordeu en Picó, cansant que tothom li preguntés quin temps faria, quan anava pel carrer?–, o que és un ingenu o bé, i aquesta seria l’opció que més m’agradaria, està interpretant un nou gir de guió del seu personatge… i donant més material al Polònia. Molt bona niiiiit des de Brussel·les! Proposo que en lloc d’esclafar mini-Molines, esclafi mini-Von der Leyens.
