Que cadascú faci el que vulgui mentre no faci mal als altres, eh, però deixeu-me pensar-hi, primer: per motius que no venen al cas, vaig fer una petita formació sobre noves sexualitats, i em vaig quedar parat quan al·legaven a l’amor romàntic tota una sèrie de conductes masclistes i agressores. Vaig considerar que no era el moment de parlar de literatura europea ni de la crisi de la Il·lustració ni la malinterpretació històrica que s’ha fet sempre d’aquest moviment (els nazis en són l’exemple paradigmàtic, diria). Vaig deixar la formadora del Punt Lila que seguís amb la seva sessió, que el meu comentari hauria quedat completament fora de lloc. Poques setmanes més tard, a les escales de l’institut on treballo, vaig veure un pòster que hi deia “contra l’amor romàntic” molt gros.
Podem estar d’acord que la idealització de qui estimes gairebé mai no és sana, podem estar d’acord (de fet, no és que hi puguem estar d’acord o no, sinó que és un fet històric) que milers de joves s’han suïcidat, al llarg dels segles, perquè no van ser correspostos, seguint la conducta dels grans herois romàntics que han servit de referents durant tants anys (però que no hem d’oblidar que són personatges de ficció i sovint estereotipats, penso en Werther o en Ofèlia o en Juan Tenorio o en Oneguin, per presentar tradicions literàries prou diverses). Però l’amor romàntic (en termes literaris) ja és això, una força prou bèstia, prou revolucionària, prou obsessiva i commovedora per devastar aquell qui arrasa. Fer vida en parella i criar fills cau molt lluny, ja ho veieu, de la tempestivitat del terme romàntic. El romanticisme, el literari, dic, no el terme tan buidat de sentit que fem servir avui dia, va d’una força suprema, celestial, gairebé sobrenatural, amb una enorme capacitat destructiva, no de regalar roses o bombons, no de dir coses cursis o fer detallets macos. Això que avui diem “ser un romàntic” no és ser un romàntic.
Vist això, contra el primer romanticisme, la salvatjada del segle XVIII-XIX, sí, molt en contra. Morir i matar per amor, per descomptat, és una idiotesa, fora de l’Europa fosca i plujosa postneoclàssica o de la seva herència literària. Una potència destructiva capaç d’acabar amb tot i tothom, fora d’aquest període, no pot ser amor. I Marc Antoni no es mata per amor. Molt menys, Cleopatra. Potser a la llegenda que se’n fa a l’Europa moderna, sí, però a Alexandria l’1 d’agost del 30 aC?, impossible. Vaig sentir dir un cop a un professor de lite que l’amor és una idea que s’inventen els trobadors per dignificar les seves ganes de follar i el concepte se’m va quedar gravat a foc perquè m’encanta. Però no vull que l’article se’m converteixi en un estudi sobre l’evolució del concepte d’amor (potser un altre dia) i intentaré fer justícia al seu títol i a la idea que tenia quan m’hi he posat. Tots podrem estar a favor –confio– que si l’amor romàntic és, en efecte, una força destructiva, aleshores, sí, fora de les nostres vides.
Ara bé, avui –per desgràcia– ja s’han oblidat Goethe i Hugo i Coleridge i Byron i Wordsworth i Schiller i Schlegel i Hölderlin. Ara, diem “romàntic” a posar-se colònia per a una cita o a pagar el compte o a fer grans mostres d’amor en espais públics (ecs), a voler estimar una sola persona per sempre i a no voler re de ningú que no sigui aquesta persona. T’ho pots creure? La gent que ja ha trobat la persona amb qui vol construir una vida ja no va pregonant pel món que aquesta és l’única manera bona de fer les coses, ni que si no trobes ningú o bé si vas variant seràs per sempre profundament infeliç. No, ja no. Potser el problema no és l’amor romàntic en si, sinó què n’hem fet. El concepte original era una catarsi, una foguera estètica i emocional per cremar-hi els excessos de l’ànima. Ara, en canvi, es ven com un manual d’instruccions per ser feliç en parella: estimar molt, però amb seguretat emocional; ser exclusiu, però no possessiu; tenir passió, però sense drama. Una versió domada, comercial i contradictòria d’un sentiment que, per definició, havia de ser salvatge. En aquest intent de desactivar els perills del mite, potser l’hem convertit en una mena d’ideal normatiu igual de tòxic, però disfressat de modernitat saludable. Això, almenys, és el que ens venen pòsters com el de l’insti, però si l’amor romàntic (el nou, dic, el concepte prostituït) va d’escollir una sola persona amb qui construir una vida plegats, de formar un equip de dos tan fort que hagi de durar per sempre, ho sento molt, però jo no hi estic en contra sinó molt a favor.
Bé, que cadascú faci el que vulgui mentre no faci mal als altres.